dissabte, 20 de desembre de 2008

Cayo Lara i Toxo, canvi de tendència?

Doncs sí, jo també me n'alegro que hagi caigut Fidalgo, que Toxo hagi exhibit un llenguatge de classe, i, no puc dir-ho més explícitament, que Cayo Lara, aquest comunista honest (és clar que és redundant, el que passa és que no tots els que es diuen comunistes ho són), estigui al front d'Izquierda Unida.
CCOO i IU estan passant per una fortíssima crisi de credibilitat. Hem vist massa vegades com els "saltimbanquis" de torn adoptaven un discurs ara "moderat i d'unitat" (o sigui, de dreta), ara "radical" (oportunísticament).
S'ha de veure el canvi. A IU, en el discurs cap a la seva dreta i cap a la seva esquerra. Als ajuntaments i ens autonòmics on governa o participa del govern, a on fa oposició. Internament, la refundació és "la" patata calenta que s'ha de portar al màxim per recuperar influència social. I credibilitat.
A CCOO, sobra dir que té una gran oportunitat de fer honor a la seva definició de "sindicat de classe" i "sociopolític". Defensant els treballadors, no defugint la seva responsabilitat com a primera força sindical, portant les mobilitzacions i participant de la vida dels moviments. És a dir, canviant de rumb per abandonar el procés de tancament en si mateixa que Fidalgo promocionava.

És molt demanar que l'esquerra social, sindical i política treballin juntes i facin honor al seu nom i al seu programa?

dissabte, 8 de novembre de 2008

Setmanes crucials

Aquesta setmana hem viscut un esdeveniment molt important a nivell internacional. D'altres han d'arribar a partir d'avui.

En primer lloc, la victòria d'Obama no es pot menysprear des de l'esquerra. Per a mi és la prova que amb una mobilització de la seva base social l'esquerra pot contrarestar la dominació ideològica dels mitjans i també la dels activistes de dretes, que no són pocs. Fins al punt que acaben cedint gran part dels media i els poders fàctics i acaben apuntant-se corrents al cavall guanyador i d'aquesta manera continuar obtenint la seva part del pastís.

Com sempre, la gent d'esquerra vota canvi si veu la més mínima oportunitat. Oferir canvi, més justícia, més democràcia, menys mentides, obté resposta si és creïble. I credibilitat no vol dir moderació o renúncia, sinó alguna cosa més profunda. Algun dia hi tornaré, sobre aquest tema.

Per altra banda els propers quinze dies representaran la materialització o no de la possibilitat de refundació de l'esquerra a Catalunya i a Espanya. Mentre que a Catalunya això serà impossible per causa de la mà de ferro que domina a EUiA (el PCC) a Espanya encara es pot donar una victòria de l'esquerra que hi representen el PCE i els seus aliats.

Des de Catalunya el PSUC viu ha treballat per a obtenir el millor resultat en delegats i així forçar el canvi a Madrid. No sense superar les dificultats que la falta de respecte a la pluralitat interna a EUiA que es ve donant des que Jordi Miralles n'és el coordinador. Una derrota del document 2IU anticapitalista" a Madrid impossibilitaria la renovació i tornaria a deixar IU a les mans dels sectors que l'han portada a l'estat de postració en què es troba actualment. Una victòria del document "IU anticapitalista" amb un pacte cupular amb la Nacional II seria una traïció al seu esperit.

Només un triomf d'"Otra IU es posible" clar i sense condicionants que forcés la renovació de càrrecs i la reafiliació tindria alguna possibilitat de tornar a fer d'IU un referent per a la lluita social i per als que no renunciem al socialisme, entenent aquest com el sistema antagonista de l'actual, el capitalista.

Què passaria llavors a Catalunya, després d'una Assemblea Nacional que es preveu immobilista? En quina posició quedaríem els defensors de la refundació?

En quinze dies hi haurà alguna resposta. Més endavant, el desenllaç.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

La protagonista colombiana de un documental de Javier Bardem es retenida 15 horas en el aeropuerto de Madrid

Patricia Rivas / Yvke Madrid

Alejandra Cortés, protagonista del documental “Invisibles” producido por Javier Bardem, fue retenida durante 15 horas en el área de “rechazados” del aeropuerto de Madrid, pese a contar con una visa de turista y la documentación que avalaba su entrada. Cortés, que trabaja con mujeres desplazadas, como ella, por los paramilitares, fue invitada por la Fundación Imago y el Ayuntamiento de Barcelona. Los cineastas Javier Corcuera y Javier Bardem tardaron un día en lograr su liberación.

Alejandra Cortés, protagonista del documental ’Invisibles’, fue retenida durante 15 horas en el aeropuerto de Madrid, pese a contar con una visa de turista y la documentación que avalaba su entrada.

Cortés fue invitada por la Fundación Imago a Barcelona para participar en una mesa redonda sobre la mirada femenina del conflicto armado de su país, convocada por la asociación ’Mujeres sin Fronteras’.

Su intervención se iba a enmarcar en las actividades de las V Jornadas de Sensibilización por Colombia y de la III Muestra de Cine Colombiano en Barcelona ’La Diáspora’ 2008.

Fuentes del Festival informaron de que Cortés "contaba con cartas de invitación a España de Imago y del Ayuntamiento de Barcelona", además de una reserva pagada de hotel y cobertura de transporte y alimentación asumidos por Imago y por dos productoras.

La organización del Festival lamentó en una nota de prensa "la injusticia de los actuales filtros legales españoles y de la UE en cuanto a la entrada y salida de personas en el territorio de la Unión", y agregó que este tipo de filtros de exclusión resultan, en la práctica, "puramente económicos" y discriminatorios.

La nota señala que las autoridades mantuvieron a Cortés en el área de "rechazados" hasta que la mediación del director de cine peruano Javier Corcuera, la fundación Imago, las productoras patrocinadoras, el Ayuntamiento de Barcelona "e incluso Javier Bardem", que participó en la producción de ’Invisibles’, permitió superar la negativa policial para que entrara en España.

Cortés lamentó el hecho de entrar en España "única y exclusivamente por la presión que se ejerció", y dijo que esta experiencia pone de manifiesto que "las mujeres tenemos que pasar todavía muchas más fronteras para llevar adelante nuestra lucha, que es pacífica y se basa sólo en nuestros ideales".

El cineasta Javier Corcuera, director del capítulo "La voz de las piedras", protagonizado por Cortés en el documental, expresó la necesidad de denunciar este tipo de hechos.

"En este caso, ella tenía un respaldo muy grande y hemos tardado un día y medio en poder sacarla, con todo en regla y con un visado. Imagínese la gente que viene sin ese respaldo. Tuvimos la suerte de romper el aislamiento, pero la mayoría de la gente se queda completamente aislada", dijo Corcuera.

Reproducimos a continuación el artículo que sobre “La voz de las piedras” escribió su director, el realizador hispano-peruano Javier Corcuera, en el que explica quién es Alejandra Cortés, una mujer que encarna valores humanos que no son tenidos en cuenta por la España excluyente y clasista de Aznar y de Zapatero, para quienes los pobres son tratados como “invisibles”, sobre todo si tienen pasaporte no comunitario.

CUANDO HABLAN LAS PIEDRAS

Rodaje en una comunidad arrasada por paramilitares y el ejército colombiano.

Javier Corcuera

Se habla de la guerra en Colombia y pocas veces se dice que durante la gestión de Uribe, con apoyo de Estados Unidos y la complicidad del ejército surgieron los grupos paramilitares y la impunidad de sus crímenes. El escándalo de la “parapolítica” da cuenta de vínculos de congresistas y funcionarios de la justicia con estos mercenarios que han desplazado a millones de campesinos de sus tierras.

Durante el rodaje de La voz de las piedras conocimos a Alejandra Cortés, una mujer amenazada por los paramilitares por su activismo al lado de los desplazados. Junto a Alejandra conocimos también a Luz Neida, una joven campesina de la comunidad EL Encanto arrasada por los “paras” y el ejército. Les propusimos hacer juntas esta película y viajamos al Alto Ariari, zona caliente de la guerra en Colombia donde se encuentra la comunidad de Luz. Alejandra acompañó a Luz en ese viaje de retorno al lugar donde los paramilitares y el ejército habían asesinado ciento treinta personas. A Luz Neida le habían matado a su padre, al padre de sus hijos, a su compañero, y a su mejor amiga se la entregaron en bolsas. Entre los muertos habían niños y ancianos, algunos de los pobladores fueron descuartizados con motosierras. Sucedió hace cuatro años y Luz con otras mujeres de la comunidad habían decidido organizar el retorno y volver a crear la comunidad. Nos costaba entender de donde Luz sacaba tanta fuerza en medio de tanta sombra.

La estrategia era llegar cerca al pueblo arrasado y crear una zona humanitaria donde identificarse como población civil y exigir justicia. Desde aquel enclave empezarían a recuperar sus fincas y reconstruir sus vidas. La garantía de sobrevivir es la presencia de algún observador internacional. Así entramos en la vida de hombres y mujeres del campo, en medio de la guerra más larga de América Latina. Conocimos el dolor y la valentía de esta gente dispuesta a luchar para que se sepa la verdad y empezar a construir una nueva sociedad, en una Colombia en paz.

Al llegar a la comunidad, Luz llevó a Alejandra a conocer el árbol de la vida, el más alto de aquel lugar. Al regazo de aquella ceiba descansan decenas de piedras, cada una lleva el nombre de un niño, un familiar, un amigo asesinado. “Aquí vengo a hablar con ellos -nos dijo- a decirles que ya hemos vuelto y que no vamos a parar hasta realizar nuestros sueños.”

Junto a Luz y Alejandra escuchamos la voz de las piedras e hicimos esta película para que un día dejen de ser invisibles.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Obama vs McCain

No em resisteixo a publicar una entrada sobre les eleccions americanes. Fa dies que explico a tothom que em vuigui escoltar que les eleccions estan decidides en favor d'Obama des de fa setmanes, si no mesos. Mentrestant, els mitjans s'han entestat a mantenir el "suspense".
Vegeu aquest interessant site: http://www.electoral-vote.com/

diumenge, 28 de setembre de 2008

Capitalisme i gana

No per breu és menys contundent aquesta nota publicada a El País:

Capitalismo y hambre (carta al director)

GUSTAVO DUCH GUILLOT (Director de Veterinarios sin Fronteras) - Barcelona - 25/09/2008

Salvar el capitalismo viene a costar unos 700.000 millones de dólares. ¿Cuánto cuesta salvar a los condenados por el capitalismo?: aproximadamente la mitad de la mitad de la mitad de la mitad. Es decir, con unos 30.000 millones de dólares anuales, la Organización Mundial de la Alimentación calcula que se podría garantizar la alimentación de los países más golpeados por la crisis alimentaria actual.

dijous, 18 de setembre de 2008

A l'homenatge a Don Severiano, mestre a Barrado (Cáceres)

NUNCA ES TARDE PARA RELLENAR LAS LAGUNAS DE LA HISTORIA…

Antonio Sánchez-Marín

No desaparece lo que muere, sólo lo que se olvida. …Y es mucho el silencio que se cernió sobre ellos. Nadie hablaba de ellos, solo se les memorizaba en la intimidad de sus familias. Ni estaban vivos, ni muertos, sólo desaparecidos. Durante muchos años fueron muertos sin tumba, ni lápida, ni flor que les recordara. A la crueldad de su muerte se añadió la del criminal olvido.

Por eso el arrancar una placa que conmemoraba el reconocimiento de Severiano, como se hizo aquí, lo considero un acto criminal pues un acto tan vandálico como éste mata otra vez su recuerdo.

A sus viudas, a sus madres…, a sus familiares, en definitiva, se les negó la existencia del hecho luctuoso. Y así hasta ahora en que muchos estamos reclamando su memorización, su recuerdo. Por esto el valor es este homenaje, de este reconocimiento de su existencia, de su valor, del valor de sus vidas, de su dignificación, de su vivificación moral, de su visualización, de su resurrección, si se me permite la licencia, aunque sea nada más que tener constancia de su vida y de su muerte.

Nosotros rescatamos, haciéndolo extensivo a todos los familiares de aquellas víctimas inocentes, el grito, desgarrador, trémulo, enternecedor y rompedor de muchas amorfas conciencias, que hizo Hilda Farfante Gallo en el homenaje a sus padres, Ceferino Farfante y Balbina Gallo, Maestros de Cangas de Narcea, Asturias, muertos trágicamente en los primeros meses del levantamiento sedicioso, cuando, con voz embargada por la emoción y quebrada por el sufrimiento, dijo:

Grito, en primer lugar por ellos, por su injusta, inútil y terrible muerte, por su miedo, por su dolor, por su juventud truncada, por la vida que no vivieron.
Y grito por nosotros, los que nos quedamos sin ellos, a merced de sus asesinos que se pasaron cuarenta años insultándoos, pisoteándoos, y diciendo mentiras y más mentiras sobre vuestra vida y sobre vuestra muerte.
Grito y vuelvo a gritar por todo lo que tuvimos que aguantar y que callar.
Y grito por las viudas, que vivieron y murieron con la boca bien apretada para que no se les escapara este mismo grito nuestro. Y por todos los hijos y demás familiares que ya no están aquí, porque se fueron.
Y grito sobre todo la verdad, vuestra verdad, la única verdad “que os inmolaron en estos montes por amar causas justas”.
Y con Miguel Hernández digo:
Que mi voz suba a los montes
Que baje a la tierra y tiemble
Eso pide mi garganta
Desde ahora y desde siempre.

divendres, 12 de setembre de 2008

Recomanació per avui: "Chávez dins del cop"

Aquesta nit, a TV3, el documental que en castellà es va dir "La revolución no será retransmitida", a les 01:12.
SI el voleu veure per internet, aquest és l'enllaç:
http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada

S'hi explica com va ser el cop d'estat del 2002 a Veneçuela i com els mitjans internacionals van manipular les informacions. Interessant per veure l'origen de la "tempestuosa" relació de Chávez amb els mitjans, o per què només treuen les seves declaracions més "extemporànies".

Que ho passeu bé.

dijous, 11 de setembre de 2008

Onze de setembre

Faig meu el manifest de l'onze de setembre del PSUC viu, que reprodueixo a continuació.

La Diada Nacional d'enguany se'ns presenta una vegada més en una situació d'incertesa, aquest cop agreujada per la crisi econòmica. Notícies arriben cada dia d'augment de la pobresa, d'aplicació d'EROs, mentre una certa incredulitat general acompanya els anuncis de mesures dels governs central i català per combatre aquesta crisi.

Mentre el govern català de l'Entesa i també l'oposició ens fan esmorzar un dia sí i l'altre també amb la cantarella del finançament, fent-nos creure un cop més que Catalunya s'ho juga tot a una carta, la gent veu com el seu poder adquisitiu baixa i la precarietat laboral fa difícil pensar en el futur. Problemes que són els que estan realment sofrint els treballadors, les classes populars.

No neguem la importància d'aconseguir un finançament autònomic just, però creiem que no es pot plantejar aquest debat si no parlem alhora de la redistribució de la riquesa. Com a partit nacional i de classe, creiem que ambdós temes han de considerar-se de manera conjunta.

Ens veiem obligats a recordar que la nostra posició de fa uns anys, és a dir, començar per canviar la Constitució per després canviar els Estatuts en comptes de confiar que les reformes parcials garantirien un canvi de model, sembla ara més encertada que mai. El sistema d'estat de les autonomies, encapçalat per un rei, dóna senyals clars d'esgotament. És l'hora d'una alternativa republicana autènticament federal que garanteixi els drets socials i l'autodeterminació dels pobles. A què esperem per plantejar-la?

dimarts, 2 de setembre de 2008

Mor Maria Rosa Borràs

Avui hem acomiadat la Maria Rosa Borràs, filòsofa, feminista, comunista, lluitadora antifranquista, fundadora de mientrastanto.
El seu company Toni Montserrat i la seva filla Ester ens han parlat amb molt sentiment, es nota que l'estimaven molt. L'auditori, format sobretot per vells amics i també per companys de militància comunista, històrica però també d'avui dia, hem escoltat amb respecte.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Bush "begut" i la premsa espanyola parla de Chávez


És coneguda la capacitat que té la premsa per parlar malament del president de Veneçuela amb qualsevol motiu, també quan no n'hi ha...

Simplement Chavez ha mostrar diverses fotos del president dels EUA en una actitud "sospitosa".
Vegeu també: http://gawker.com/5035885/bush-looking-drunk-at-the-olympics

divendres, 22 d’agost de 2008

Un trist accident

Estava de viatge i no em vaig assabentar del desastre a Barajas fins unes hores després. Des de França, ja m'imaginava que els mitjans de comunicació l'empitjorarien.

Us poso aquest comentari interessant publicat a kaos:

http://www.kaosenlared.net/noticia/los-carroneros-mediaticos

dimecres, 20 d’agost de 2008

El cas De Juana

És profundament desagradable tornar a recordar el que és obvi. Perquè ningú se'm tiri a sobre, hauré de recordar que rebutjo l'actuació política i violenta d'ETA i els seus assassinats. Però el circ que estan muntant al voltant de la seva tornada al carrer és absolutament inversemblant.

Alguns ciutadans viuen amb les seves llibertats democràtiques limitades, i fora del control de jutges imparcials. Mentrestant, altres donen lliçons de drets humans.

Per què la dreta té tant poder? N'hi ha prou que algú apunti al matí en un diari, i a la tarda hi ha un fiscal que decreta un "busca y captura". I els "progres" miren cap a una altra banda.

divendres, 15 d’agost de 2008

Gestos i tolerància

La selecció espanyola de bàsquet ha tingut la idea de posar davant la premsa fent un gest que alguns interpreten com de menyspreu. D'altres no li donen importància. Aquí es veu el grau d'ignorància general i la falta de cura que es posa en les coses.

Si fos només aquest gest. Però la premsa (i no només l'esportiva) s'ha lliurat últimament a una voràgine d'acudits fàcils sobre la Xina. Vegeu-ne us exemples, del diari AS (de PRISA) del 13 d'agost:
"Las trampas de las películas de chinos" (Alfredo Relaño). "Un Gasol imperial paró la revolución china" (Juan Jiménez). "La selección no es un cuento chino" (Pacojó Delgado). Per acabar-ho, el seleccionador de waterpolo femení declara "No me aclaro y llamo a mis jugadoras María, Jessica...".

I això en un dia i en un diari. Em fa ràbia, què voleu que us digui.

dijous, 14 d’agost de 2008

El finançament

Després de tot el que hem patit amb el nou Estatut, resulta que el pacte no devia estar tan ben lligat, perquè torna el tema del finançament. Ja portem ben bé un mes amb aquesta història.

Els partits de l'esquerra catalana "del sistema" (PSC, ERC) ara s'embolcallen amb la senyera, conviden a CiU i gesticulen tant com poden. Ah, perdó, i ICV-EUiA, i els sindicats majoritaris, què fan? Doncs també, hi col·laboren indistingiblement. Per acabar-ho d'aclarir, el PPC també s'apunta a les reclamacions. Cosa que no m'extranya, perquè això és el que fa qualsevol partit a una autonomia quan es tracta de demanar diners. Si no que li preguntin a l'Espe. No, no es tracta de "nacionalisme", és la clientela. Capítol a part és Ciutadans, que pràcticament eliminarien les autonomies (una grande y libre: libertad!, libertad!) , però això també és qüestió de clientela.

L'esquerra no pot anar a discutir sobre si un territori es "mereix" més o menys diners. Ha d'anar a plantejar la discussió en termes de classe: la renda dels assalariats d'aquest país és la que té un dèficit fiscal escandalós. Són els treballadors els que suporten el pes d'aquest raquític "estat del benestar" espanyol.

Atenció, i un cop dit això sí que es pot discutir quines són les "peles" disponibles per a les diferents administracions, i el repartiment ha de ser just. Però també hem de fiscalitzar i controlar com les gasten. No és igual que el Sr. Montilla demani diners per l'educació i després aquests acabin a la butxaca de l'església o dels empresaris del sector. O que es faci una inversió bestial en "infrastructures ferroviàries" i que resulti que torna el classisme a les andanes ( si no, feu una visita a l'estació de Sants i m'entendreu).


Tampoc és d'esquerres reclamar el traspàs de Renfe i l'Aeroport per després regalar-los a certes empreses ben relacionades amb el poder. (Bé, totes les empreses estan ben relacionades amb el poder; un govern d'esquerra "de debò" hauria d'estar millor relacionat amb els d'abaix i incordiar -almenys una miqueta- al poder econòmic. Però això dóna per un altre post).

dilluns, 11 d’agost de 2008

El debat a l'esquerra

Per començar aquesta nova etapa i gairebé en tant que declaració d'intencions, copio l'escrit de Manolo Monereo sobre la necessària refundació de l'espai d'esquerres a nivell de l'Estat Espanyol. És a dir, la imprescindible refundació d'Izquierda Unida. I per cert, també d'EUiA, encara que els seus dirigents sembla que no es donen per al·ludits.

A llegir amb atenció.... aquí.

dissabte, 5 de gener de 2008

Nou bloc!

Hola, el bloc elfanzin.bloc.cat feia temps que donava problemes, i al final he decidit deixar-ho córrer. O sigui que he obert aquest de blogger, plataforma provada i de bon funcionament.

Bon any!