diumenge, 12 d’agost del 2012

Sense partit - nota breu

Si hi ha algú que es miri aquesta pàgina haurà pogut veure que el meu perfil ha canviat. Ja no sóc membre del PSUC viu, partit al qual he estat vinculat durant gairebé set anys. Potser en un futur posaré per escrit l'experiència i el per què de tot plegat. Avui no toca.

També he modificat els enllaços. He eliminat el del meu anterior partit. Pot semblar un acte sectari, però simplement ho he fet perquè em sento prou lluny del moltes de les coses que diuen a la seva pàgina com per recomanar-la al meu blog.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Motivos de un rechazo

La camarada Maruja va renunciar ahir a la medalla d'honor de Barcelona. Aquests són els seus motius. 

Maruja Ruíz Martos

Antes que nada y por encima de todo quiero agradecer a la Coordinadora de Asociaciones de Vecinos y Entidades de Nou Barris, la atención hacia mi persona al proponerme como acreedora del reconocimiento del que he sido objeto. Así como al Consell del Districte de Nou Barris que tuvo a bien el confirmar dicha propuesta y designarme para recibir la Medalla de Honor de Barcelona, algo de lo que realmente me siento orgullosa por su significado.

Pero al mismo tiempo y siendo fiel a mi conciencia de mujer trabajadora en su día, pensionista ahora, luchadora social y con convicción de pensamiento comunista, no puedo aceptar y no acepto la citada medalla, dado que por encima de su significado, creo que quien la otorga es participe de la clase política que nos gobierna tanto a nivel nacional, como autonómico y municipal.

Gobernantes que ejerciendo una política neoliberal, están ejecutando recortes incomprensibles en áreas tan importantes y necesarias para el Bienestar Social, como la Salud y la Enseñanza Pública, las Pensiones y Equipamientos Sociales.

Por todo ello y en solidaridad con todas aquellas personas que padecen estos recortes, no puedo ni debo aceptar dicha distinción y si continuar con mi compromiso de seguir ejerciendo la labor que precisamente se me ha reconocido para otorgármela y no es otra que luchar, denunciar, trabajar en el barrio y donde fuese necesario para conseguir que esta política de recortes que se está llevando a cabo por todas las instituciones, no siga adelante.

Alguien dijo en cierta ocasión que “el mejor premio y reconocimiento que una persona podía obtener, es el de su propia conciencia“.

Yo me quedo con ese premio y reconocimiento, el de mi conciencia.

Barcelona, 28 de Noviembre de 2011

diumenge, 13 de novembre del 2011

El vot útil: no a l'extrema dreta, no al PP

Primer de tot, he d'admetre que estic espantat. Les enquestes donen una aclaparadora victòria al prefeixisme espanyol. Un franquista, que es presenta primer per Barcelona, obté el millor resultat de la història per al seu partit a Catalunya. Els populars recullen el vot ultradretà i es posen davant del suposat clam dels immigrants antics contra els que han vingut més tard.

No seré jo qui qüestioni que el PSOE i el PP tenen la mateixa política econòmica, que Rubalcaba hereta les decisions nefastes de Zapatero, el qual ha demostrat que els socialistes són capaços de fer els ajustos que calgui quan ho demani "Europa" o "els mercats".

Sí, tots contra Rubaljoy. Però no oblidem que el pitjor Zapatero ha estat millor que el millor Aznar. I que el pitjor Rubalcaba seria millor que el millor Rajoy. Que la corrupció del PSOE ha estat un joc d'aficionats comparada amb el caciquisme revifat del PP.

Perquè un govern del PP sí que està, per convicció, per història i per programa, absolutament en contra del que significa el Moviment 15-M: més democràcia, més participació, menys corrupció.

Per tot això animo a votar contra el PP. A l'opció més a l'esquerra que cadascú pugui segons les seves conviccions. I després del 20N, haurem de plantejar, un cop més, què significa ser progressista, d'esquerres, socialdemòcrata, socialista i comunista. I ecologista, si es vol. I a veure com podem construir la gran força d'oposició al sistema. La força que ha d'estar a l'altre costat del riu: al costat dels de baix. I enfrontada als que es posin al costat dels poderosos, es diguin com es diguin.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Ètica i política, passat i present del PSUC

Jaume Botey Vallès - Membre del Comitè Executiu del PSUC viu, ex-president d'Esquerra Unida i Alternativa
24/09/2011

Des del seu orígen, el patrimoni fonamental del PSUC fou la coherència -ideològica i personal- i la capacitat de fer treball unitari. El PSUC mai ha tingut grans parceles de poder ni possibilitat de canviar el curs de la història, però sí una gran influència política, per una immensa autoritat moral que li venia precisament d’aquests dos principis. No ha tingut el poder, però ha tingut el més important, homes i dones heroics que resistien i una tupida xarxa civil entre estudiants i obrers amb l’ideal del comunisme. La creació de Comissions Obreres, de l’Assemblea de Catalunya, del sindicat d’Estudiants, el gran pacte per la immigració, el moviment de barris o la creació de Cristians pel Socialisme foren només algunes de les propostes d’aquesta política unitària, coherent i d’apertura. Sense renunciar a cap principi, a cada circumstància el PSUC va saber adaptar un programa de minims amb capacitat de crear consensos. I la qualitat moral i ètica del militant donaven al partit una inesgotable capacitat de seducció. Es treballava individualment, cadascú en el seu camp, però la suma de tots, el Partit, donava la perspectiva global, actuava com a intel.lectual col.lectiu. El PSUC va créixer per la fidelitat als principis i per la capacitat de treball unitari.

dimarts, 23 d’agost del 2011

No al cop d'estat financer

Ara Zapatero es despenja amb una reforma constitucional que gairebé es faria per decret-llei. I tot per "donar confiança als mercats", a Sarkozy i a Merkel. I ho vol fer amb aquest parlament caducat i amb el suport del PP.
El suicidi polític del PSOE ja està arribant a límits perillosos per a la seva supervivència com a partit. Serà veritat que la debacle del PSOE se semblarà a la de la UCD el 1982?
Intentarem evitar aquesta reforma neoliberal i amb un mètode molt dubtosament democràtic. Voteu aquesta iniciativa de Vicenç Navarro: http://kcy.me/4mqe

O tuitegeu amb el tag #yoquierovotar

dimecres, 9 de març del 2011

El director del Festival de Sitges, imputat per exhibir "A Serbian Film"

Aquest "país" no deixa de sorprendre (desagradablement). Aquí, on si engegues la tele et trobes merda de tota mena (des d'España Directo a Sálvame passant per La Noria, OT, GH, etc i etc) és l'únic lloc del món on els jutges prenen la paraula i, fent cas de la denúncia del catòlic de torn, intenten prohibir una pel·lícula (de fet, està prohibida). I acaben processant qui l'ha programada a un festival!!

Per acabar-ho d'adobar, els progres oficials s'apunten a l'aquelarre.

Concha García Campoy, un altre ídol caigut..

diumenge, 30 de gener del 2011

Quinze anys després

Aquesta batalla ja l'hem donada, i la vam perdre. Quinze anys després, va molt bé retrobar-se amb els protagonistes i veure com Marcelino va encertar.

dijous, 28 de gener del 2010

Més necrològiques (glups!)

A risc que aquest bloc es converteixi en una tira d'anuncis de decesos, no em puc estar de ressenyar la desaparició de dos personatges d'alçada, i ben diferents entre si.

Howard Zinn, historiador americà d'esquerres, va lluitar fins el seu últim dia donant suport a una vaga d'infermeres. La veritat és que encara no he llegit la seva A People's history of the U.S. Em faig el ferm propòsit de fer-ho, després d'haver llegit fa un parell d'anys una història més o menys ortodoxa d'aquell interessant (i temible) país.

L'altre desaparegut és J.D. Salinger, l'autor d'El vigilant en el camp de sègol (o sigui, com jo el vaig conèixer, El guardián entre el centeno). Curiosa història la de l'escriptor que va deixar de publicar fa quaranta-cinc anys. L'adoració que em va produir el llibre de seguida que va caure en les meves mans va ser tanta que durant un temps feiem broma amb els amics valorant la gent per quantes vegades l'havia llegit.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Ha mort Vic Chesnutt


L'he vist actuar almenys una vegada, crec recordar a un Primavera Sound. Què gran.
Sobredosi de relaxant muscular.
És una tragèdia.
Quina merda.

dissabte, 26 de desembre del 2009

"En defensa de una red libre"

Té el seu interès, i recalca el tema sempre "obviat" de la propietat dels mitjans de comunicació:

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=97500

No cal dir que m'hi apunto.

dijous, 3 de desembre del 2009

Manifest: “En defensa dels drets fonamentals a internet”

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que..

1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, ha set elaborat de forma conjunta per varis autors, es de tots i de ningú. S’ha publicat en multituds de llocs web. Si estàs d’acord i vols sumar-te a ell, difon-lo per Internet.

dijous, 5 de novembre del 2009

"Es que fue comunista" últim article de Rafael Reig a "Público"

http://blogs.publico.es/rafaelreig/729/es-que-fue-comunista

La petición de rehabilitación de Miguel Hernández por parte de su familia es justa, pero contradictoria, ya que pedir la nulidad de una sentencia franquista puede estar dando legitimidad al tribunal que la dictó. Somos muchos los que pensamos que una condena de un régimen dictatorial no debe considerarse una derrota, sino más bien una farsa. Al margen de cuestiones políticas, lo más importante es que los hermosos versos de Miguel Hernández sigan ayudando a la formación de los niños en los colegios; algo que sería igualmente deseable para otros grandes escritores españoles que en plena democracia aún son valorados en función de su ideología y no de su buena literatura.

Manuel C.G., Madrid

El problema es la ilegitimidad del régimen franquista. No sólo de los procesos penales, sino también de la rapiña patrimonial (que ha quedado al margen de la Ley de Memoria) y hasta de los tribunales de oposición a cátedra, por ejemplo. Para todo eso, creo yo, es necesario impugnar la transición, así que usted me dirá.

A mí modo de ver, los poemas de Miguel Hernández son inseparables de su compromiso político. Como todos los poemas de todos los poetas. “Al margen de cuestiones políticas”, como dice usted, sólo puede hacerse una lectura fraudulenta de Miguel Hernández: la política es medular en su poesía y en su vida. Esto no es que lo diga yo, él mismo lo afirma y lo hizo verdad en sus versos. Si usted cree que se puede separar “su buena literatura” de “su ideología”, en mi opinión, o no lo ha leído o no lo ha entendido ni por el forro o quiere engañar a esos “niños en los colegios”. La infamia añadida y más indecorosa que se le puede infligir a Miguel Hernández es leer su obra como si no hubiera sido comunista, como si no hubiera escrito como comunista y como si no hubiera sido encarcelado y hubiera muerto por ser comunista.

Hasta ahí podíamos llegar. Cometa ese fraude lector con Pemán, Foxá o a Sánchez Mazas, quizá los lea tapándose un ojo, para intentar no ver su repugnante ideología. Como si la poesía no fuera ideología. Usted perdone, pero Miguel Hernández no tiene nada de lo que avergonzarse.

dimecres, 9 de setembre del 2009

La sanitat als USA

Sembla que Obama torna amb forces renovades de la seva setmaneta de vacances. Ja per comparació amb W. surt ben parat: recordeu quan el "pitjor president de la història nordamericana" va passar dos mesos al seu ranxo?

Sembla també que no abandona l'opció pública. S'havia rumorejat que al final el sistema "públic" seria abandonat per una mena de consorcis sense ànim de lucre (bé, ja sabem com acaba això).

La lluita és titànica: la ultradreta, amb els diners de les corporacions, contra l'opinió pública liberal, el Govern i la gent que ho necessita. Ja m'agradaria que aquí el govern fes una batalla semblant: amb una causa justa, contra els poders realment existents. No s'espera res semblant. Ni Montilla ni Zapatero tenen, aparentment, ganes de fer canvis socials de gran calibre. I en el cas del govern català, tampoc és la defensa del sector públic una cosa que els motivi: vegeu la LEC, l'evolució de l'ICS.

M'agradaria defensar aquest govern, entusiasmar-me amb els nostres líders. Però no puc.

dissabte, 16 de maig del 2009

Motivos para ilegalizar otra lista

Carlos Fernández Liria - Rebelión

Me presento a las elecciones europeas en el número cuatro de la lista de Izquierda Anticapitalista (IA). Obviamente, si elegí integrarme en esa lista y no en Iniciativa Internacionalista-La solidaridad entre los Pueblos (II-SP) fue por razones políticas de fondo atinentes a la procedencia y el itinerario político protagonizado por ambas formaciones. Sin embargo, tras analizar las pruebas aludidas por la Fiscalía y la Abogacía del Estado para la ilegalización de II-SP advierto que cumplo con todos los requisitos para ser ilegalizado y conmigo, por consiguiente, la lista a la que pertenezco.

Vaya por delante mi más absoluta admiración por “el extenso currículum político de Alfonso Sastre” que se arguye como principal prueba para la impugnación. El solo hecho de que su trayectoria política pueda ser aducida como motivo para la ilegalización de una candidatura electoral debería ser prueba evidente de que –en pleno siglo XXI- la dictadura franquista aún no ha perdido nada de su vigor en el Reino de España.

En cuanto a las supuestas conexiones con la izquierda abertzale de Doris Benegas y Ángeles Maestro no encuentro nada en su trayectoria política que no me sea aplicable. Para empezar, el comunicado de mi propia formación política (AI) apoya la “apuesta por el independentismo y la solución negociada de conflictos como el vasco”. Es más, personalmente, he debido de escribir no pocos artículos defendiendo la negociación política con la izquierda abertzale. Yo también he participado en manifestaciones de la izquierda abertzale. Fui colaborador habitual de Egin durante muchos años y he colaborado con Gara no hace demasiado tiempo. Tengo la desgracia de vivir en una dictadura que ha encarcelado a varios amigos míos. Fui testigo presencial de la ignominia del juicio 18/98, en el que amigos muy queridos fueron acusados en falso, varias veces detenidos, sometidos a un calvario judicial que duró nueve años y finalmente condenados a años de cárcel, para resultar ahora absueltos por el Tribunal Supremo tras haber cumplido meses de prisión y haber visto sus vidas destrozadas. Al igual que el Editorial del Gara que la Abogacía del Estado ha presentado como escrito ampliatorio de la demanda contra II-SP, por mi parte también he argumentado públicamente contra las ilegalizaciones de listas electorales y la barbaridad de la Ley de Partidos. Es más, anuncié públicamente mi intención de abstenerme en las últimas elecciones en protesta por la ilegalización de la candidatura de la izquierda abertzale. En cambio, yo creo que hay muchos asesinatos que no he condenado. Es verdad que no firmé el escrito avalando la candidatura de II-SP, pero si no lo hice fue porque quien lo había redactado había cometido la torpeza (que en cambio no cometió IA) de no limitarse a pedir tan solo el apoyo a su derecho de presentarse a las elecciones, sino que, al mismo tiempo, se pedía al firmante hacer suyo el proyecto político de II-SP (lo que, desde luego, no es lo mismo). Por lo visto, IU ha pedido a algunos concejales que habían avalado la lista que le retiren ahora su apoyo. Por mi parte, en este mismo momento expreso mi apoyo al derecho de II-SP a presentarse a las elecciones.

Siguiendo la lógica de la Abogacía del Estado, es de suponer que lo dicho sea motivo suficiente para ilegalizar mi lista electoral. A no ser que para ilegalizarme se me exija ser también, como Alfonso Sastre, el mejor dramaturgo vivo del mundo, no veo motivo alguno para no resultar sospechoso.

divendres, 15 de maig del 2009

Democràcia?

Aquesta setmana hi ha un parell de notícies que posen els pèls de punta:

- El Govern vol il·legalitzar una candidatura d'esquerra encapçalada per Alfonso Sastre, amb l'excusa que els seus integrants tenen relació amb Batasuna. I el PP no té relació amb la Falange Tradicionalista y de las JONS, que també es presenta?
- La pitada antisepanyolista/antimonàrquica de la final de la Copa del Rei va ser censurada a TVE. Com en els bons temps de Paco.

Per contra, tenim la llei de terminis de l'avortament. Ja veurem si tira endavant o és una maniobra de distracció del malabarista ZP.

Seguirem informant...

divendres, 8 de maig del 2009

El govern basc, les vergonyes del PSOE

En fi, s'ha consumat el pacte suposadament contra-natura del PSOE i el PP a la Comunitat Autònoma Basca. Allò que Mayor Oreja i Redondo Terreros no van aconseguir ho han fet Patxi López i Basagoiti, amb la convidada de pedra Rosa Díez.

López diu que no és un govern "frontista". O sigui que saltar-se l'eix dreta-esquerra i aliniar-se amb el PP no és frontista. Amb quin motiu doncs es fa el pacte si no és per fer una política espanyolista per contrast a la basquista dominant fins ara?. A hores d'ara no conec la llista d'integrants del govern, és curiós perquè sembla un govern clandestí. Govern de la vergonya, diria jo.

Després de posar de volta i mitja a Ezker Batua per participar en un govern "de dretes", el PSOE s'alia amb el seu "pitjor" enemic. La COPE i la SER, per una vegada, van a una. Es presenta com una gran cosa que hagi promès el càrrec davant l'Estatut i no la Bíblia (ja em sembla bé, això) quan els ministres de l'Estat fan el jurament davant un crucifix. El que val pera als bascos no val per als espanyols. És una expressió més d'hipocresia.

Com s'ha pogut produir això? No serà perquè més del 8 per cent dels vots, uns cent o cent cinquanta mil electors no tenen representació al Parlament? Com es pot en aquestes circumstàncies dir que "la transició" ha acabat a Euskadi, el país que no va votar la Constitució monàrquica?

Mentrestant, creix la pressió sobre la candidatura radical a les europees Iniciativa Internacionalista. Quan tocarem el fons de la degradació democràtica?