Sense partit - nota breu

Si hi ha algú que es miri aquesta pàgina haurà pogut veure que el meu perfil ha canviat. Ja no sóc membre del PSUC viu, partit al qual he estat vinculat durant gairebé set anys. Potser en un futur posaré per escrit l'experiència i el per què de tot plegat. Avui no toca.

També he modificat els enllaços. He eliminat el del meu anterior partit. Pot semblar un acte sectari, però simplement ho he fet perquè em sento prou lluny del moltes de les coses que diuen a la seva pàgina com per recomanar-la al meu blog.

Motivos de un rechazo

La camarada Maruja va renunciar ahir a la medalla d'honor de Barcelona. Aquests són els seus motius. 

Maruja Ruíz Martos

Antes que nada y por encima de todo quiero agradecer a la Coordinadora de Asociaciones de Vecinos y Entidades de Nou Barris, la atención hacia mi persona al proponerme como acreedora del reconocimiento del que he sido objeto. Así como al Consell del Districte de Nou Barris que tuvo a bien el confirmar dicha propuesta y designarme para recibir la Medalla de Honor de Barcelona, algo de lo que realmente me siento orgullosa por su significado.

Pero al mismo tiempo y siendo fiel a mi conciencia de mujer trabajadora en su día, pensionista ahora, luchadora social y con convicción de pensamiento comunista, no puedo aceptar y no acepto la citada medalla, dado que por encima de su significado, creo que quien la otorga es participe de la clase política que nos gobierna tanto a nivel nacional, como autonómico y municipal.

Gobernantes que ejerciendo una política neoliberal, están ejecutando recortes incomprensibles en áreas tan importantes y necesarias para el Bienestar Social, como la Salud y la Enseñanza Pública, las Pensiones y Equipamientos Sociales.

Por todo ello y en solidaridad con todas aquellas personas que padecen estos recortes, no puedo ni debo aceptar dicha distinción y si continuar con mi compromiso de seguir ejerciendo la labor que precisamente se me ha reconocido para otorgármela y no es otra que luchar, denunciar, trabajar en el barrio y donde fuese necesario para conseguir que esta política de recortes que se está llevando a cabo por todas las instituciones, no siga adelante.

Alguien dijo en cierta ocasión que “el mejor premio y reconocimiento que una persona podía obtener, es el de su propia conciencia“.

Yo me quedo con ese premio y reconocimiento, el de mi conciencia.

Barcelona, 28 de Noviembre de 2011

El vot útil: no a l'extrema dreta, no al PP

Primer de tot, he d'admetre que estic espantat. Les enquestes donen una aclaparadora victòria al prefeixisme espanyol. Un franquista, que es presenta primer per Barcelona, obté el millor resultat de la història per al seu partit a Catalunya. Els populars recullen el vot ultradretà i es posen davant del suposat clam dels immigrants antics contra els que han vingut més tard.

No seré jo qui qüestioni que el PSOE i el PP tenen la mateixa política econòmica, que Rubalcaba hereta les decisions nefastes de Zapatero, el qual ha demostrat que els socialistes són capaços de fer els ajustos que calgui quan ho demani "Europa" o "els mercats".

Sí, tots contra Rubaljoy. Però no oblidem que el pitjor Zapatero ha estat millor que el millor Aznar. I que el pitjor Rubalcaba seria millor que el millor Rajoy. Que la corrupció del PSOE ha estat un joc d'aficionats comparada amb el caciquisme revifat del PP.

Perquè un govern del PP sí que està, per convicció, per història i per programa, absolutament en contra del que significa el Moviment 15-M: més democràcia, més participació, menys corrupció.

Per tot això animo a votar contra el PP. A l'opció més a l'esquerra que cadascú pugui segons les seves conviccions. I després del 20N, haurem de plantejar, un cop més, què significa ser progressista, d'esquerres, socialdemòcrata, socialista i comunista. I ecologista, si es vol. I a veure com podem construir la gran força d'oposició al sistema. La força que ha d'estar a l'altre costat del riu: al costat dels de baix. I enfrontada als que es posin al costat dels poderosos, es diguin com es diguin.

Ètica i política, passat i present del PSUC

Jaume Botey Vallès - Membre del Comitè Executiu del PSUC viu, ex-president d'Esquerra Unida i Alternativa
24/09/2011

Des del seu orígen, el patrimoni fonamental del PSUC fou la coherència -ideològica i personal- i la capacitat de fer treball unitari. El PSUC mai ha tingut grans parceles de poder ni possibilitat de canviar el curs de la història, però sí una gran influència política, per una immensa autoritat moral que li venia precisament d’aquests dos principis. No ha tingut el poder, però ha tingut el més important, homes i dones heroics que resistien i una tupida xarxa civil entre estudiants i obrers amb l’ideal del comunisme. La creació de Comissions Obreres, de l’Assemblea de Catalunya, del sindicat d’Estudiants, el gran pacte per la immigració, el moviment de barris o la creació de Cristians pel Socialisme foren només algunes de les propostes d’aquesta política unitària, coherent i d’apertura. Sense renunciar a cap principi, a cada circumstància el PSUC va saber adaptar un programa de minims amb capacitat de crear consensos. I la qualitat moral i ètica del militant donaven al partit una inesgotable capacitat de seducció. Es treballava individualment, cadascú en el seu camp, però la suma de tots, el Partit, donava la perspectiva global, actuava com a intel.lectual col.lectiu. El PSUC va créixer per la fidelitat als principis i per la capacitat de treball unitari.

No al cop d'estat financer

Ara Zapatero es despenja amb una reforma constitucional que gairebé es faria per decret-llei. I tot per "donar confiança als mercats", a Sarkozy i a Merkel. I ho vol fer amb aquest parlament caducat i amb el suport del PP.
El suicidi polític del PSOE ja està arribant a límits perillosos per a la seva supervivència com a partit. Serà veritat que la debacle del PSOE se semblarà a la de la UCD el 1982?
Intentarem evitar aquesta reforma neoliberal i amb un mètode molt dubtosament democràtic. Voteu aquesta iniciativa de Vicenç Navarro: http://kcy.me/4mqe

O tuitegeu amb el tag #yoquierovotar

El director del Festival de Sitges, imputat per exhibir "A Serbian Film"

Aquest "país" no deixa de sorprendre (desagradablement). Aquí, on si engegues la tele et trobes merda de tota mena (des d'España Directo a Sálvame passant per La Noria, OT, GH, etc i etc) és l'únic lloc del món on els jutges prenen la paraula i, fent cas de la denúncia del catòlic de torn, intenten prohibir una pel·lícula (de fet, està prohibida). I acaben processant qui l'ha programada a un festival!!

Per acabar-ho d'adobar, els progres oficials s'apunten a l'aquelarre.

Concha García Campoy, un altre ídol caigut..

Quinze anys després

Aquesta batalla ja l'hem donada, i la vam perdre. Quinze anys després, va molt bé retrobar-se amb els protagonistes i veure com Marcelino va encertar.

Marcelino Camacho se ve obligado a abandonar la presidencia de CC.OO.