elFanzín

Motivos de un rechazo

2011-11-29T08:02:00.001+01:00

La camarada Maruja va renunciar ahir a la medalla d'honor de Barcelona. Aquests són els seus motius.

Maruja Ruíz Martos

Antes que nada y por encima de todo quiero agradecer a la Coordinadora de Asociaciones de Vecinos y Entidades de Nou Barris, la atención hacia mi persona al proponerme como acreedora del reconocimiento del que he sido objeto. Así como al Consell del Districte de Nou Barris que tuvo a bien el confirmar dicha propuesta y designarme para recibir la Medalla de Honor de Barcelona, algo de lo que realmente me siento orgullosa por su significado.

Pero al mismo tiempo y siendo fiel a mi conciencia de mujer trabajadora en su día, pensionista ahora, luchadora social y con convicción de pensamiento comunista, no puedo aceptar y no acepto la citada medalla, dado que por encima de su significado, creo que quien la otorga es participe de la clase política que nos gobierna tanto a nivel nacional, como autonómico y municipal.

Gobernantes que ejerciendo una política neoliberal, están ejecutando recortes incomprensibles en áreas tan importantes y necesarias para el Bienestar Social, como la Salud y la Enseñanza Pública, las Pensiones y Equipamientos Sociales.

Por todo ello y en solidaridad con todas aquellas personas que padecen estos recortes, no puedo ni debo aceptar dicha distinción y si continuar con mi compromiso de seguir ejerciendo la labor que precisamente se me ha reconocido para otorgármela y no es otra que luchar, denunciar, trabajar en el barrio y donde fuese necesario para conseguir que esta política de recortes que se está llevando a cabo por todas las instituciones, no siga adelante.

Alguien dijo en cierta ocasión que “el mejor premio y reconocimiento que una persona podía obtener, es el de su propia conciencia“.

Yo me quedo con ese premio y reconocimiento, el de mi conciencia.

Barcelona, 28 de Noviembre de 2011

El vot útil: no a l'extrema dreta, no al PP

2011-11-13T20:33:00.001+01:00

Primer de tot, he d'admetre que estic espantat. Les enquestes donen una aclaparadora victòria al prefeixisme espanyol. Un franquista, que es presenta primer per Barcelona, obté el millor resultat de la història per al seu partit a Catalunya. Els populars recullen el vot ultradretà i es posen davant del suposat clam dels immigrants antics contra els que han vingut més tard.

No seré jo qui qüestioni que el PSOE i el PP tenen la mateixa política econòmica, que Rubalcaba hereta les decisions nefastes de Zapatero, el qual ha demostrat que els socialistes són capaços de fer els ajustos que calgui quan ho demani "Europa" o "els mercats".

Sí, tots contra Rubaljoy. Però no oblidem que el pitjor Zapatero ha estat millor que el millor Aznar. I que el pitjor Rubalcaba seria millor que el millor Rajoy. Que la corrupció del PSOE ha estat un joc d'aficionats comparada amb el caciquisme revifat del PP.

Perquè un govern del PP sí que està, per convicció, per història i per programa, absolutament en contra del que significa el Moviment 15-M: més democràcia, més participació, menys corrupció.

Per tot això animo a votar contra el PP. A l'opció més a l'esquerra que cadascú pugui segons les seves conviccions. I després del 20N, haurem de plantejar, un cop més, què significa ser progressista, d'esquerres, socialdemòcrata, socialista i comunista. I ecologista, si es vol. I a veure com podem construir la gran força d'oposició al sistema. La força que ha d'estar a l'altre costat del riu: al costat dels de baix. I enfrontada als que es posin al costat dels poderosos, es diguin com es diguin.

Ètica i política, passat i present del PSUC

2011-10-10T00:58:00.004+02:00

Jaume Botey Vallès - Membre del Comitè Executiu del PSUC viu, ex-president d'Esquerra Unida i Alternativa
24/09/2011

Des del seu orígen, el patrimoni fonamental del PSUC fou la coherència -ideològica i personal- i la capacitat de fer treball unitari. El PSUC mai ha tingut grans parceles de poder ni possibilitat de canviar el curs de la història, però sí una gran influència política, per una immensa autoritat moral que li venia precisament d’aquests dos principis. No ha tingut el poder, però ha tingut el més important, homes i dones heroics que resistien i una tupida xarxa civil entre estudiants i obrers amb l’ideal del comunisme. La creació de Comissions Obreres, de l’Assemblea de Catalunya, del sindicat d’Estudiants, el gran pacte per la immigració, el moviment de barris o la creació de Cristians pel Socialisme foren només algunes de les propostes d’aquesta política unitària, coherent i d’apertura. Sense renunciar a cap principi, a cada circumstància el PSUC va saber adaptar un programa de minims amb capacitat de crear consensos. I la qualitat moral i ètica del militant donaven al partit una inesgotable capacitat de seducció. Es treballava individualment, cadascú en el seu camp, però la suma de tots, el Partit, donava la perspectiva global, actuava com a intel.lectual col.lectiu. El PSUC va créixer per la fidelitat als principis i per la capacitat de treball unitari.

Crisi ideològica

Avui aquell patrimoni ha desaparegut. Les circumstàncies objectives no són les mateixes, però les rebaixes per part del PSUC van venir molt aviat, sempre per part de les direccions i amb el desconcert de la militància. Ja en el context de la transició es van pactar renúncies que la base no comprenia (monarquia o pactes de la Moncloa) o s’introduien noves definicions (l’eurocomunisme) que desnaturalitzen els principis que fins aleshores havia tingut el PSUC. Era un símptoma de la crisi ideològica que ja molts en aquell moment van acusar. L’exemple més clar d’aquesta crisi ideològica fou la manera acrítica i acomplexada davant la caiguda de la Unió Soviètica. La incapacitat de reacció, de crítica i d’autocrítica, era un senyal de la falta de convicció en els principis. Com si el cristià de base hagués de renunciar a la seva fe pel fet dels escàndols de la jerarquia. Era no saber o no voler distingir entre principis i la realització històrica. En definitiva era fer el joc al sistema.

La ressaca del referèndum de la OTAN va portar a la creació d’IU com a “moviment polític i social” i posteriorment d’IC a Catalunya. Però el naixement d’IC va venir amb una implícita, i molt aviat explícita, voluntat liquidacionista del PSUC. Fou un atac frontal des de la direcció. Es manifestà en primer lloc amb un arbitrari i continuat enfrontament contra la direcció d’IU que en aquell moment defensava el “programa-programa”. Però vingué desseguida la liquidació ideològica qüestionant allò que és la columna vertebral de l’esquerra: la centralitat de la confrontació capital-treball en al llarg de la història. Calia trobar ràpidament un sucedani que vertebrés “a la page de la modernitat” el nou partit polític. El “Verd” seria el nou senyal. Per una decisió des de dalt, i passant per alt que l’extorsió contra la naturalesa no és sinó un aspecte d’aquella contradiccio central, els fins ara “roigs” de cop es van convertir en “verds”, havent de buscar desesperadament la legitimació política del logo “verd” o “el Sol”, per poder incorporar-lo al nou partit. En el nostre món postmodern el pensament dèbil ho contamina tot, també la política. L’intel.lectual, en general, ha dimitit. I l’esquerra també.

Immediatament van venir en casacada moltes altres renúncies, les que exigeix el pas d’un partit comunista cap a l’àmbit de la socialdemocràcia. La més sonada, Maastrich. Tots sabíem que aquell “Sí crític”, suposava en definitiva l’acceptació del model neoliberal per Europa, que des de fa dos anys es posa de manifest amb la crudeldat que podíem preveure. La UE és, avui com aleshores, la creació de l’Europa del capital.

Paralelament van ser els anys de la “congelació” del PSUC, del martiri i lenta agonia, de l’intent de silenciar als que pensaven diferent -com a emblemàtica, la marginació de la que fou objecte en Gregori- d’una direcció que era part i jutge alhora. De manera incongruent, l’equip dirigent d’un partit “comunista” es declara “no-comunista”, i en lloc de dimitir, com hauria correspost, proposa la dissolició del partit, en contra de la voluntat de les bases comunistes. Finalment, el simulacre de congrés que sancionà la liquidació del PSUC.

És un tòpic dir que la principal derrota de l’esquerra ha sigut la cultural. Doncs, sí. L’esforç per liquidar el PSUC fou una manifestació, i no petita, d’aquesta gran derrota. Derrota cultural i derrota ètica, voluntat de liquidació d’un patrimoni heroic de lluita. Sens dubte la història posarà a cadascú al seu lloc.

Ètica política

EUiA fou el segon intent de crear un moviment “polític i social”. L’experiment va ser mirat amb simpatia per moviments socials i amplis sectors, culturals, intel.lectuals, de solidaritat, de grups alternatius. Molts van fer el pas d’apuntar-s’hi i fins i tot alguns van ser invitats a formar part de direcció. La majoria d’aquest col.lectiu formà part del que s’anomenà “transversals” a l’interior de EUiA. Aviat però foren objecte de tota sospita per part dels partits majoritaris: estaven massa a la vora dels moviments socials, com p.e., dels immigrats, no formaven un tot homogeni i per tant era difícil negociar-hi, estaven propers a centrals sindicals no majoritàries, mantenien un alt to critic, etc. Aviat van desaparèixer. No van suportar les desconfiances i el pactes per dalt dels dos partits majoritaris. Les anècdotes ocurregudes durant una desafortunada campanya electoral per unes generals en la que una persona del transversal anava de cap de llista fou la gota que va fer desaparèixer els pocs que encara quedaven del transversal.

En el procés que ha vingut posteriorment ningú discutirà que en lloc de buscar camins comuns o crear ideologia i estratègia a mig i llarg termini ha prevalgut la conflictivitat, l’immediatisme, l’oportunisme, començant per l’escandalosa manera com es va aprovar l’acord amb IC. Fou un acord amb el sector del PCC de la direcció d’EUiA, al marge de la direcció del PSUC, i per les pressions del nou Coordinador General de IU d’aleshores que, malgrat nombroses entrevistes demanant el contrari, traicionà la voluntat majoritària del PSUC. El militant, que marxà d’IC perquè es prenien acords per dalt sense el seu consentiment, veu que el procediment es repeteix. Cada Congrés, en lloc d’avançar, ha sigut una batalla contra l’altre, i pel PSUC sempre batalles perdudes. En la relació amb el PSUC la direcció del PCC a EUiA no ha tingut mai un tracte d’iguals o de respecte. Només cal veure les llistes, l’assignació de recursos o escoltar les continuades lamentacions a l’interior del PSUC respecte del tracte de subalternitat i humiliacions, personals i institucionals. Des del primer moment la gent del PSUC s’ha sentit maltractada. No és estrany que no hi vulguin participar i en conseqüencia no es estrany que el pes del PSUC a l’interior d’EUiA hagi minvat. Ningú vol anar a un lloc en aquestes condicions. La primera condició de tot treball militant i gratuït és la confiança, relacions de fraternitat. I aquest tracte, de miopía política per part de la cúpula del PCC i lluny de tota ètica d’esquerres, ha laminat la confiança del PSUC potser irreversiblement. Sense confiança no és possible crear res estable.

La falta d’ideologia porta al càncer de tot partit, al sectarisme -“l’enfermetat infantil de l’esquerranisme”- i per l’altre a les conspiracions internes. És un fet constatat sociològicament que les organitzacions que primordialment defensen valors -partits, sindicats, esglésies, ong’s, etc..- corren el risc de convertirse en sistemes tancats, i tot sistema tancat genera un progressiu distanciament respecte de la resta del món i que només un petit cercle d’iniciats conegui els secrets. I això és el terreny propici per tota mena de conspiracions. És un tòpic l’anomenat “secret conspiratori” a l’interior dels cercles comunistes, amb un culte i ritus específics. Després d'haver viscut diversos d'aquests processos, a alguns membres del partit els agafen símptomes del que podria anomenar-se "conspirativitis". El que ha passat el PSUC en aquests dos últims anys i la manera com s’ha arribat a aquest congrés té molt a veure amb aquests símptoma. La “conspirativitis” es una mena de neurosi que poden patir tan les persones com els col.lectius. Un dels trets més característics d’aquest comportament és la incapacitat del pacient per aprendre de les seves experiències passades, caure reiteradament en el mateix procés. I el qui ho pateix i no busca obertura, no fa foc nou o no és capaç de fer net, no és un “mala fe”, és simplement un malalt. La majoría, però, ja no resisteixen aquest procés neuròtic i atodestructiu de fragmentació o de propostes messiàniques nascudes abans d’ahir. Sobretot tenint present que els dos processos -el de la fragmentació o el de les propostes messiàniques- provenen sempre de conflictes de cúpules. La majoria vol serenitat, valors, donar i rebre confiança, no desqualificacions, respecte a la seva dignitat d’esquerra.

Un partit d’esquerra només pot oferir als seus militants ideals, esforç, ètica i coherència. Si la direcció pensa abans de res en la maquinària, si considera que tenir diputats és més important que la coherència, si renuncia als ideals a fi de mantenir un espai de poder, en definitiva si renuncia a l’ètica, el partit no té futur. És la fetitxització dels instruments, eleccions, institucions, poder, de la que parla Marx, no és fer política. I en definitiva acaba amb el transfuguisme de les direccions que deixen a les bases, amb els seus ideals, a l’estacada. I sense ideals i sense militància és el suïcidi. La gent això ho olora, ensuma falta d’ètica i no perdona.

Treball unitari i programa de mínims

En relació al treball unitari, l’altre dels principis esmentats, cal no confondre un “programa de mínims” amb “rebaixar el contingut”. Calen programes de mínims, però cal no rebaixar continguts. Una cosa es, sabent que s’està en una situació complicada, adaptar l’estratègia i fins i tot pactar, i l’altre renunciar als principis creient que així seràs més simpàtic als votants. Es la deriva de l’esquerra cap al centre, cap al reformisme, acceptant el “no hi ha res a fer”. Des de la renúncia al marxisme, el PSOE va fent una renúncia darrera l’altra a la ideologia. Els comunistes igual, Però, renunciant als principis hem creant més consens? La gent olora que les mitges tintes no son creïbles. L’esquerra no pot dimitir de la seva proposta de transformació radical. El programa de mínims és el que el conjunt de la massa pot entendre i que per tant mobilitza. P.ex., el “No a la guerra” o el 15-M fa un programa de mínims, per això té èxit, encara que dintre poden haver-hi motivacions molt divergents.

La gestió

Un dels permanents debats a l’interior del PSUC és la presència a les institucions, l’esforç que demana i les hipoteques electorals que comporta: elaboració de programa, de llistes, pressupostos, campanya... Com que de manera indefectible sempre acaba pesant més la dinàmica institucional que la de la presència al carrer, per buscar veus autoritzades recorro el debat entre Kautsky i Lenin. Lenin diu senzillament a Kautsky que amb la gestió no farem res, que la revolució la porten els consells de fàbrica, els soviets. I també li diu que mentre els partits comunistes de la resta d’Europa són clandestins, tenen força, però quan arriben al poder es converteixen en mers gestors d’aquells trossets de poder que el mateix sistema els deixa gestionar. I més endavant, davant de Bernstein, Kautsky defensa l’ortodòxia socialista però acaba fent parlamentarisme, queda enganxat al sistema traïnt objectivament els valors socialistes.

No plantejo el tot o res. Però després de viure d’aprop les renúncies dels dirigents als principis que deien que defensaven, la debilitat ideològica, fins i tot les traves que posen els propis etc. l’experiència de molts és que la gestió sola, si no va acompanyada de crear consciència i organització, no transforma. Això ens obliga a situar l’objectiu de la feina no en l’immediat sinó en un canvi profund i a més llarg termini. La gran lliçó que reben molts dels que han tingut un càrrec polític des de la voluntat de servei, és l’experiència personal del fracàs parcial, veure que això no serveix del tot pels objectius de canvi que com a comunistes volien. No diuen que la feina feta no hagi sigut útil, sinó que l’haurien volgut emmarcada en un procés de canvi que no van tenir. L’esquerra hauriem de reflexionar perquè no vam crear aquest marc i si el fracàs és perquè ens vam il•lusionar massa de pressa en ocupar espais de gestió. Ens semblava que governavem. En realitat serviem a uns altres, als que tenien el poder real.

Creació del subjecte revolucionari

No es pot pensar un possible “nou subjete revolucionari” sense un fort component ideològic d’esquerra, comportaments ètics, i sense una forta capacitat de lluita i de resistència. Per “subjecte revolucionari” s’entén aquell col.lectiu capaç de proposar un canvi de sistema, no una simple millora en el seu funcionament. Segons això, amb molta dificultat avui els sindicats o partits podem ser-ho. Formem part del sistema, de la “democràcia” il.lustrada i els sindicats i partits formen part d’aquest sistema i la seva funció és fer-lo funcionar.

Sovint les burocràcies polítiques o sindicals són els primers enemics del canvi de sistema, oposen resistència per allò que sempre se’ls ha criticat, el corporativisme, posar l’interes personal o de la organització pel davant de l’interès general.

Des de l’esquerra política transformadora hem de ser conscients que no ens toca més remei que jugar amb un instrument, la “democràcia”, que per essència és “no-transformador” i que en conseqüència, per fidelitat ètica i als principis haurem d’estar, com s’ha fet sempre, nedant entre les dues aigües, des de dintre i des de fòra a la vegada. I l’esquerra sindical també per raons ètiques i de principis, haurà d’estar atenta a no defensar només els interessos dels propis i a mirar d’omplir de contingut polític les seves lluites sindicals, de canvi de model, del contrari no fariem més que traslladar l’explotació cap a un altre sector social, els immigrats per exemple, o cap a un altre continent.

Però donades les trampes de la democràcia i la incapacitat dels partits, són cada cop més les persones i col.lectius organitzats que neixen en aquesta frontera no institucional. Catalunya és un exemple de la forta presència d’aquests moviments socials alternatius, molts d’ells amb forta presència de les persones que havien format part del grup “transversal” de EUiA. Plataformes, moviment antiglobalització, taules de canvi, Fòros socials, desnonaments, immigració, joves a l’atur etc. i altres moviments que d’una manera o altra han confluit en el 15-M des d’una esquerra difosa i progressivament potent. Fan la lluita des d’un altre punt de partida i aposten per treballar en xarxa. Treballar en xarxa vol dir fer-ho de manera horitzontal però coordinada, créixer des de baix i de manera descentralitzada, alimentar l’autogestió i l’acció directa. No té res a veure amb l’espontaneïsme o desorganització.

Sovint, davant d’aquests moviments, partits i sindicats, en lloc de mirar-los amb simpatia i com una riquesa, ens sentim acusats, ens surt el mecanisme de defensa, el nostre element sectari. En part perquè les accions d’aquests grups no s’adapten als mètodes convencionals d’intervenció, però sobretot perquè la seva sola existència significa un atac de fons al sistema del que sindicats i partits formem part. En lloc d’intentar ser els seus aliats, el seu referent polític i electoral, els veiem com a competidors deslleials. És una llàstima que EUiA i sovint el PSUC s’ho hàgin mirat amb tanta desconfiança. De no haver sigut així EUiA podría ser avui aquell “moviment polític i social” pel que vam apostar.

Tampoc en aquest camp plantejo el tot o res. Cal crear unes condicions noves en tots els camps i estar oberts a totes les possibilitats. Però n’hi ha algunes que ja sabem on porten. Després de 10 anys d’experiència, el militant de PSUC sap que el treball amb l’actual direcció del PCC ha suposat la marginació del PSUC i el camí cap a l’agonia. I sap que si no canvien les condicions l’agonia seguirà. Sap també que això no es resoldrà amb l’enèsima crida al voluntarisme del militant a participar sino per un canvi a la direcció del PCC. Si la direcció del PCC està interessada en el manteniment d’EUiA, ha de reconsiderar la seva actitud. Per raons ètiques, qualsevol compromís del PSUC amb EUiA hauria d’anar vinculat al compromís de la direcció del PCC de reparar al PSUC els danys passats i de garantía de futur. I la direcció del PSUC ha de tenir present que un problema d’aquesta envergadura no es resol amb mesures administratives. En aquest cas els elements antropològics són també elements polítics.

Conclusió.

Si el PSUC vol créixer, ha d’oferir en primer lloc valors, no estratègies de curt termini ni propostes d’immediatisme, confiança. Treball a mig termini, sense oblidar les eleccions no convertir-se en màquina electoral. Ideologia, no fonamentalisme, ajudar a formar un militant polític que llegeixi, pensi amb el seu cap i sense consignes, escolti, que relativitzi el seu dogmatisme i sectarisme a fi que sigui capaç de coordinar-se amb la gent de baix. En definitiva es tracta d’evitar convertir l’acció política en mercaderia, de tornar a la tradició fundant del PSUC.

No al cop d'estat financer

2011-08-23T20:55:00.000+02:00

Ara Zapatero es despenja amb una reforma constitucional que gairebé es faria per decret-llei. I tot per "donar confiança als mercats", a Sarkozy i a Merkel. I ho vol fer amb aquest parlament caducat i amb el suport del PP.
El suicidi polític del PSOE ja està arribant a límits perillosos per a la seva supervivència com a partit. Serà veritat que la debacle del PSOE se semblarà a la de la UCD el 1982?
Intentarem evitar aquesta reforma neoliberal i amb un mètode molt dubtosament democràtic. Voteu aquesta iniciativa de Vicenç Navarro: http://kcy.me/4mqe

O tuitegeu amb el tag #yoquierovotar

El director del Festival de Sitges, imputat per exhibir "A Serbian Film"

2011-03-09T23:27:00.000+01:00

Aquest "país" no deixa de sorprendre (desagradablement). Aquí, on si engegues la tele et trobes merda de tota mena (des d'España Directo a Sálvame passant per La Noria, OT, GH, etc i etc) és l'únic lloc del món on els jutges prenen la paraula i, fent cas de la denúncia del catòlic de torn, intenten prohibir una pel·lícula (de fet, està prohibida). I acaben processant qui l'ha programada a un festival!!

Per acabar-ho d'adobar, els progres oficials s'apunten a l'aquelarre.

Concha García Campoy, un altre ídol caigut..

Quinze anys després

2011-01-30T18:40:00.002+01:00

Aquesta batalla ja l'hem donada, i la vam perdre. Quinze anys després, va molt bé retrobar-se amb els protagonistes i veure com Marcelino va encertar.

Marcelino Camacho se ve obligado a abandonar la presidencia de CC.OO.

A la vaga!

2010-09-22T23:46:00.002+02:00

Més necrològiques (glups!)

2010-01-28T23:34:00.003+01:00

A risc que aquest bloc es converteixi en una tira d'anuncis de decesos, no em puc estar de ressenyar la desaparició de dos personatges d'alçada, i ben diferents entre si.

Howard Zinn, historiador americà d'esquerres, va lluitar fins el seu últim dia donant suport a una vaga d'infermeres. La veritat és que encara no he llegit la seva A People's history of the U.S. Em faig el ferm propòsit de fer-ho, després d'haver llegit fa un parell d'anys una història més o menys ortodoxa d'aquell interessant (i temible) país.

L'altre desaparegut és J.D. Salinger, l'autor d'El vigilant en el camp de sègol (o sigui, com jo el vaig conèixer, El guardián entre el centeno). Curiosa història la de l'escriptor que va deixar de publicar fa quaranta-cinc anys. L'adoració que em va produir el llibre de seguida que va caure en les meves mans va ser tanta que durant un temps feiem broma amb els amics valorant la gent per quantes vegades l'havia llegit.

Ha mort Vic Chesnutt

2009-12-28T22:54:00.004+01:00

L'he vist actuar almenys una vegada, crec recordar a un Primavera Sound. Què gran.
Sobredosi de relaxant muscular.
És una tragèdia.
Quina merda.

"En defensa de una red libre"

2009-12-26T16:18:00.001+01:00

Té el seu interès, i recalca el tema sempre "obviat" de la propietat dels mitjans de comunicació:

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=97500

No cal dir que m'hi apunto.

Manifest: “En defensa dels drets fonamentals a internet”

2009-12-03T20:44:00.002+01:00

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que..

1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, ha set elaborat de forma conjunta per varis autors, es de tots i de ningú. S’ha publicat en multituds de llocs web. Si estàs d’acord i vols sumar-te a ell, difon-lo per Internet.

Els pirates porten prosperitat a la costa africana

2009-11-22T10:17:00.001+01:00

"Es que fue comunista" últim article de Rafael Reig a "Público"

2009-11-05T20:56:00.001+01:00

http://blogs.publico.es/rafaelreig/729/es-que-fue-comunista

La petición de rehabilitación de Miguel Hernández por parte de su familia es justa, pero contradictoria, ya que pedir la nulidad de una sentencia franquista puede estar dando legitimidad al tribunal que la dictó. Somos muchos los que pensamos que una condena de un régimen dictatorial no debe considerarse una derrota, sino más bien una farsa. Al margen de cuestiones políticas, lo más importante es que los hermosos versos de Miguel Hernández sigan ayudando a la formación de los niños en los colegios; algo que sería igualmente deseable para otros grandes escritores españoles que en plena democracia aún son valorados en función de su ideología y no de su buena literatura.

Manuel C.G., Madrid

El problema es la ilegitimidad del régimen franquista. No sólo de los procesos penales, sino también de la rapiña patrimonial (que ha quedado al margen de la Ley de Memoria) y hasta de los tribunales de oposición a cátedra, por ejemplo. Para todo eso, creo yo, es necesario impugnar la transición, así que usted me dirá.

A mí modo de ver, los poemas de Miguel Hernández son inseparables de su compromiso político. Como todos los poemas de todos los poetas. “Al margen de cuestiones políticas”, como dice usted, sólo puede hacerse una lectura fraudulenta de Miguel Hernández: la política es medular en su poesía y en su vida. Esto no es que lo diga yo, él mismo lo afirma y lo hizo verdad en sus versos. Si usted cree que se puede separar “su buena literatura” de “su ideología”, en mi opinión, o no lo ha leído o no lo ha entendido ni por el forro o quiere engañar a esos “niños en los colegios”. La infamia añadida y más indecorosa que se le puede infligir a Miguel Hernández es leer su obra como si no hubiera sido comunista, como si no hubiera escrito como comunista y como si no hubiera sido encarcelado y hubiera muerto por ser comunista.

Hasta ahí podíamos llegar. Cometa ese fraude lector con Pemán, Foxá o a Sánchez Mazas, quizá los lea tapándose un ojo, para intentar no ver su repugnante ideología. Como si la poesía no fuera ideología. Usted perdone, pero Miguel Hernández no tiene nada de lo que avergonzarse.

Festa PCE 2009

2009-09-22T22:46:00.003+02:00

La sanitat als USA

2009-09-09T23:14:00.003+02:00

Sembla que Obama torna amb forces renovades de la seva setmaneta de vacances. Ja per comparació amb W. surt ben parat: recordeu quan el "pitjor president de la història nordamericana" va passar dos mesos al seu ranxo?

Sembla també que no abandona l'opció pública. S'havia rumorejat que al final el sistema "públic" seria abandonat per una mena de consorcis sense ànim de lucre (bé, ja sabem com acaba això).

La lluita és titànica: la ultradreta, amb els diners de les corporacions, contra l'opinió pública liberal, el Govern i la gent que ho necessita. Ja m'agradaria que aquí el govern fes una batalla semblant: amb una causa justa, contra els poders realment existents. No s'espera res semblant. Ni Montilla ni Zapatero tenen, aparentment, ganes de fer canvis socials de gran calibre. I en el cas del govern català, tampoc és la defensa del sector públic una cosa que els motivi: vegeu la LEC, l'evolució de l'ICS.

M'agradaria defensar aquest govern, entusiasmar-me amb els nostres líders. Però no puc.

Plasencia en llamas (1931-1939)

2009-09-03T00:03:00.002+02:00

Motivos para ilegalizar otra lista

2009-05-16T12:59:00.000+02:00

Carlos Fernández Liria - Rebelión

Me presento a las elecciones europeas en el número cuatro de la lista de Izquierda Anticapitalista (IA). Obviamente, si elegí integrarme en esa lista y no en Iniciativa Internacionalista-La solidaridad entre los Pueblos (II-SP) fue por razones políticas de fondo atinentes a la procedencia y el itinerario político protagonizado por ambas formaciones. Sin embargo, tras analizar las pruebas aludidas por la Fiscalía y la Abogacía del Estado para la ilegalización de II-SP advierto que cumplo con todos los requisitos para ser ilegalizado y conmigo, por consiguiente, la lista a la que pertenezco.

Vaya por delante mi más absoluta admiración por “el extenso currículum político de Alfonso Sastre” que se arguye como principal prueba para la impugnación. El solo hecho de que su trayectoria política pueda ser aducida como motivo para la ilegalización de una candidatura electoral debería ser prueba evidente de que –en pleno siglo XXI- la dictadura franquista aún no ha perdido nada de su vigor en el Reino de España.

En cuanto a las supuestas conexiones con la izquierda abertzale de Doris Benegas y Ángeles Maestro no encuentro nada en su trayectoria política que no me sea aplicable. Para empezar, el comunicado de mi propia formación política (AI) apoya la “apuesta por el independentismo y la solución negociada de conflictos como el vasco”. Es más, personalmente, he debido de escribir no pocos artículos defendiendo la negociación política con la izquierda abertzale. Yo también he participado en manifestaciones de la izquierda abertzale. Fui colaborador habitual de Egin durante muchos años y he colaborado con Gara no hace demasiado tiempo. Tengo la desgracia de vivir en una dictadura que ha encarcelado a varios amigos míos. Fui testigo presencial de la ignominia del juicio 18/98, en el que amigos muy queridos fueron acusados en falso, varias veces detenidos, sometidos a un calvario judicial que duró nueve años y finalmente condenados a años de cárcel, para resultar ahora absueltos por el Tribunal Supremo tras haber cumplido meses de prisión y haber visto sus vidas destrozadas. Al igual que el Editorial del Gara que la Abogacía del Estado ha presentado como escrito ampliatorio de la demanda contra II-SP, por mi parte también he argumentado públicamente contra las ilegalizaciones de listas electorales y la barbaridad de la Ley de Partidos. Es más, anuncié públicamente mi intención de abstenerme en las últimas elecciones en protesta por la ilegalización de la candidatura de la izquierda abertzale. En cambio, yo creo que hay muchos asesinatos que no he condenado. Es verdad que no firmé el escrito avalando la candidatura de II-SP, pero si no lo hice fue porque quien lo había redactado había cometido la torpeza (que en cambio no cometió IA) de no limitarse a pedir tan solo el apoyo a su derecho de presentarse a las elecciones, sino que, al mismo tiempo, se pedía al firmante hacer suyo el proyecto político de II-SP (lo que, desde luego, no es lo mismo). Por lo visto, IU ha pedido a algunos concejales que habían avalado la lista que le retiren ahora su apoyo. Por mi parte, en este mismo momento expreso mi apoyo al derecho de II-SP a presentarse a las elecciones.

Siguiendo la lógica de la Abogacía del Estado, es de suponer que lo dicho sea motivo suficiente para ilegalizar mi lista electoral. A no ser que para ilegalizarme se me exija ser también, como Alfonso Sastre, el mejor dramaturgo vivo del mundo, no veo motivo alguno para no resultar sospechoso.

Democràcia?

2009-05-15T17:58:00.002+02:00

Aquesta setmana hi ha un parell de notícies que posen els pèls de punta:

- El Govern vol il·legalitzar una candidatura d'esquerra encapçalada per Alfonso Sastre, amb l'excusa que els seus integrants tenen relació amb Batasuna. I el PP no té relació amb la Falange Tradicionalista y de las JONS, que també es presenta?
- La pitada antisepanyolista/antimonàrquica de la final de la Copa del Rei va ser censurada a TVE. Com en els bons temps de Paco.

Per contra, tenim la llei de terminis de l'avortament. Ja veurem si tira endavant o és una maniobra de distracció del malabarista ZP.

Seguirem informant...

El govern basc, les vergonyes del PSOE

2009-05-08T20:49:00.002+02:00

En fi, s'ha consumat el pacte suposadament contra-natura del PSOE i el PP a la Comunitat Autònoma Basca. Allò que Mayor Oreja i Redondo Terreros no van aconseguir ho han fet Patxi López i Basagoiti, amb la convidada de pedra Rosa Díez.

López diu que no és un govern "frontista". O sigui que saltar-se l'eix dreta-esquerra i aliniar-se amb el PP no és frontista. Amb quin motiu doncs es fa el pacte si no és per fer una política espanyolista per contrast a la basquista dominant fins ara?. A hores d'ara no conec la llista d'integrants del govern, és curiós perquè sembla un govern clandestí. Govern de la vergonya, diria jo.

Després de posar de volta i mitja a Ezker Batua per participar en un govern "de dretes", el PSOE s'alia amb el seu "pitjor" enemic. La COPE i la SER, per una vegada, van a una. Es presenta com una gran cosa que hagi promès el càrrec davant l'Estatut i no la Bíblia (ja em sembla bé, això) quan els ministres de l'Estat fan el jurament davant un crucifix. El que val pera als bascos no val per als espanyols. És una expressió més d'hipocresia.

Com s'ha pogut produir això? No serà perquè més del 8 per cent dels vots, uns cent o cent cinquanta mil electors no tenen representació al Parlament? Com es pot en aquestes circumstàncies dir que "la transició" ha acabat a Euskadi, el país que no va votar la Constitució monàrquica?

Mentrestant, creix la pressió sobre la candidatura radical a les europees Iniciativa Internacionalista. Quan tocarem el fons de la degradació democràtica?

Barça-Barça-Barça

2009-05-03T22:05:00.002+02:00

Passa que aquesta setmana he estat dues vegades a l'aeroport de Bangkok (d'anada i de tornada). Em vaig sorprendre a mi mateix recordant de sobte que va ser allà on va morir el meu admiradíssim Vázquez Montalbán. És per això que li vull, modestament, dedicar aquest record en un dia que sens dubte per a ell hagués estat d'alegria immensa.
Salut, Manolo!

Primer de maig alternatiu i anticapitalista

2009-05-02T23:38:00.002+02:00

El PSUC ha participat activament a les manifestacions del primer de maig, tant a la tradicional del matí com, a la tarda, a la més combativa i alternativa. Visca el primer de maig!

Llibertat per a l'Enric Duran

2009-05-02T23:30:00.002+02:00

Jo també signo per la llibertat d'aquest activista que posa de manifest la indignitat del sistema:

http://www.podem.cat/node/1897

Opinions de Raül Romeva

2009-04-07T00:08:00.002+02:00

O sigui que en Raül vol "reformar" l'OTAN i li semblaria bé una intervenció de l'ONU a l'Afganistan. Però, no havíem quedat que l'OTAN s'ha de dissoldre i la intervenció a l'Afganistan havia d'acabar?

Més contradiccions entre ICV i IU, em temo.

http://www.avui.cat/article/mon_politica/57377/raul/romeva/es/presenta/lunica/veu/catalana/desquerres/present/europa.html

Una posició (explícita) i una altra posició (implícita)

2009-04-04T20:19:00.003+02:00

Izquierda Unida:

Ante las movilizaciones que vienen protagonizando miles de estudiantes en nuestro país y otros muchos países europeos contra el llamado proceso de Bolonia, Izquierda Unida desea hacer llegar al conjunto de la ciudadanía su apoyo a dichas movilizaciones, que responden a una legítima y justificada preocupación por la implantación de nuevos planes de estudio (en el marco del Espacio Europeo de Educación Superior), sin un debate amplio y en profundidad con participación de toda la comunidad universitaria. Asimismo queremos manifestar lo siguiente:

- Defendemos una transformación profunda de la Universidad, entendida como servicio público abierto a toda la ciudadanía, que no busque la "competitividad", sino la calidad y la cooperación con todo el mundo. Y que no esté supeditada a los intereses del mercado, sino orientada a la formación de personas creativas y críticas con una elevada formación cultural y profesional, como mejor garantía para impulsar un desarrollo social y ecológicamente sostenible que posibilite una salida real de la crisis.

- Exigimos financiación pública suficiente no sólo para acometer realmente las transformaciones pedagógicas y curriculares necesarias, sino sobre todo para garantizar un sistema de becas-salario y ayudas al estudio que haga realidad la "dimensión social" de la educación superior, asegurando que todo estudiante pueda completar todos los estudios superiores sin obstáculos derivados de su origen socioeconómico. Para ello se requiere incrementar los fondos destinados a las universidades públicas hasta alcanzar el 2% del PIB.

- Rechazamos toda pretensión de mercantilizar la educación superior, ya sea haciendo descansar su financiación en las "aportaciones" de empresas privadas, o mediante la apropiación privada de los recursos públicos, a través de mecanismos como las "spin-off" (transferencias de la investigación con fondos públicos a la empresa privada) que tan bien conoce y alienta la Sra Garmendia.

- Compartimos la reivindicación de distintos estamentos universitarios que piden la paralización de las reformas en marcha hasta que una verdadera discusión pública haya esclarecido su sentido general y su contenido preciso.

Por todo ello, y en consonancia con el amplio trabajo político y social realizado por los y las jóvenes de IU en el seno del movimiento estudiantil, convocamos a la sociedad en general a participar activamente en las movilizaciones contra la implantación del proceso de Bolonia, y de manera especial a apoyar la huelga y manifestaciones del próximo 12 de marzo Por una Universidad pública, gratuita y democrática al servicio del conocimiento y de las necesidades socialesContra toda forma de mercantilización de la educación superior Por un debate abierto y participativo sobre la reforma universitaria

Parlament de Catalunya (inclosa ICV-EUiA):

El Parlament de Catalunya va aprovar, l'1 d'abril passat, una resolució a favor del desplegament de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES) que va comptar amb el suport de tots els grups parlamentaris. El text definitiu de la resolució és el següent:

El Parlament de Catalunya, reunit en sessió plenària manifesta que,

1. L'Espai Europeu d'Educació Superior, és una oportunitat per construir un sistema universitari propi de més qualitat i al servei de la societat a què es deuen totes les institucions d'educació superior.El seu desplegament ha de reforçar la vocació de la Universitat com a servei públic i la seva funció social, així com la igualtat d'oportunitats en l'accés a l'educació superior.

2. El diàleg i la concertació permanent són les úniques vies que permeten canalitzar les legítimes aspiracions de tots els membres de la comunitat universitària i de la resta de la societat.

3. El suport als rectors i rectores i a la resta de comunitat universitària en la seva voluntat per mantenir la normalitat acadèmica que ha de regir la vida universitària

4. És necessari continuar i aprofundir en l’explicació del desplegament de l’EEES a tota la comunitat universitària i a la societat en general per tal d’aconseguir els majors consensos.

5. És necessari preservar l'espai públic i garantir l'expressió lliure de les idees de tots els membres de la comunitat, drets imprescindibles de tota societat democràtica.

6. És necessari un sistema de beques universitàries que garanteixi l'equitat en l'accés dels ciutadans a l'educació superior.

7. És imprescindible per garantir el bon desplegament de l’EEES l'assignació de recursos suficients.

Aquesta resolució és fruit de la reunió que van mantenir la setmana passada el conseller del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, la comissionada per a Universitats i Recerca, Blanca Palmada, i representants de la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), entre els quals eren presents rectors i rectores de les universitats i presidents dels consells socials, amb membres dels sis grups parlamentaris i el president del Parlament, Ernest Benach. La finalitat era conèixer el posicionament del Parlament respecte al desplegament de l’Espai Europeu d’Educació Superior, en compliment d’un dels acords que es van subscriure en la Junta plenària del CIC del passat 19 de març.

Comença una campanya per un gir a l'esquerra

2009-03-31T20:22:00.003+02:00

No és això, senyor Montilla!
Campanya de recollida de signatures per un gir a l'esquerra.
Dóna suport: FARGA (Fòrum Anticapitalista de Reflexió i Generació d'Alternatives)
http://noesaixosrmontilla.blogspot.com

26-M: el movimiento estudiantil da una lección a la clase política catalana

2009-03-29T23:11:00.002+02:00

Àngel Ferrero

SINPERMISO- 29/03/09

En algún lugar, Bertolt Brecht recomienda como método de distanciación preguntarse por las cuestiones con la mayor ingenuidad -ingenuidad, no bobaliconería- posible. En la última semana, muchos de nosotros nos hemos hecho una pregunta muy simple: ¿Para qué sirve una policía como los Mossos d’esquadra? Los estudiantes que protestan contra Bolonia en Barcelona nos han dado una lección inmejorable como respuesta a esta pregunta.

La policía autonómica catalana había preparado con todo detalle la confrontación: sus responsables políticos calificaron la manifestación de “alto riesgo”, los servicios de información habían alertado de la presencia de “sectores radicales y violentos” que podrían buscar “el enfrentamiento directo” con los Mossos; amenazaron a los estudiantes de que serían responsables de “cualquier cosa que pasase”; movilizaron a prácticamente todos los agentes de la Brigada Móvil; cortaron el acceso a las Ramblas y Portal de l'Àngel con vallas metálicas (1) y alquilaron todas las habitaciones del Hotel Monegal que dan a las Ramblas y a la calle Pelai para impedir la cobertura informativa y actuar con mayor impunidad (2). Naturalmente, lo que pretendían era conducir a los estudiantes a una trampa y convertir la zona en un Tlatelolco sin bajas mortales para deslegitimar al día siguiente al movimiento estudiantil. El ambiente era tenso. Tras unos momentos de confusión en Plaça Universitat, donde tuvo lugar la concentración, vi a escasos metros cómo un estudiante (que al día siguiente apareció en todos los medios de comunicación) con un megáfono nos informaba: «los políticos quieren que vayamos por allí [Pelai hacia Ramblas], así que nosotros iremos hacia allá [en dirección contraria]: ¡No vamos a darles el circo mediático que quieren!» Y así, los estudiantes, con esta decisión, dieron inteligentemente la espalda a este teatro de operaciones represor y dejaron a los doscientos policías con sus cascos, escudos y porras con un palmo de narices desplegados en unas Ramblas completamente vacías y en el hotel Monegal (donde esperaban contemplar otra caza de estudiantes, pero en esta ocasión desde los primeros palcos), junto a los mass media ávidos de circo (y acaso de pan), cabe suponer que mirándose unos a otros con absoluta estupefacción. Mientras tanto, los medios de comunicación comme il faut siguieron a más de 10.000 estudiantes, profesores y trabajadores que se solidarizaron con ellos por las calles del Eixample de Barcelona -algunos vecinos también salieron a los balcones de sus casas durante el recorrido para mostrar su apoyo a los estudiantes- hasta llegar al barrio de Sants, donde la asamblea del barrio dio la bienvenida a la manifestación con fuegos artificiales y se unió a ella. Después se leyeron tres comunicados en la Plaça de Osca. Incluso participó un miembro del andaluz Sindicato de Obreros del Campo, en solidaridad con los estudiantes. Durante toda la semana se han recibido muestras de apoyo de estudiantes de Madrid, Zaragoza, Valencia y Alicante. Dídac Ramírez pretendía dar la puntilla al movimiento estudiantil con el desalojo de la Universidad de Barcelona; parece que lo único que ha conseguido es infundirle nuevas energías y conectarlo con otras luchas.

Más de 5.000 personas -cifras oficiales de las autoridades urbanas, aunque El Periódico de Catalunya habló de 10.000- pueden manifestarse por las calles de Barcelona con una práctica ausencia policial y sin que se registren incidentes, gracias a una eficaz organización del propio movimiento. ¡En verdad hay que quitarse el sombrero ante la astucia y el tesón de estos estudiantes, que no se han arrugado ante el acoso policial y mediático! Han dejado en evidencia a una clase política catalana imprudentemente distanciada de una ciudadanía que está demostrando ser políticamente más madura que ellos (3), a los Mossos d'esquadra y sus groseras manipulaciones (4) y a unos medios de comunicación que, mediocres y provincianos –ni se ha enterado, por lo visto, de que en el país vecino, Francia, casi dos terceras partes de la universidades están en huelga desde hace meses—, prácticamente criminalizaron por activa y por pasiva al movimiento estudiantil. Fantasearon sin rubor sobre “minorías violentas”, “grupos antisistema organizados”, y aun de una suerte de hidra internacional que tenía por objetivo sembrar el caos y la anarquía por doquiera. Como para justificar ex post la brutalidad policial del pasado 18 de marzo: “en el fondo, se lo estaban buscando”. Por boca de algunos pretendidos picos de oro del agitado corral mediático pudimos oír que la comparación de los azules con los grises era injusta. Y los hechos les han dado la razón: la actuación de los Mossos -la brutalidad policial, la manipulación de pruebas, el intento de poner trabas a la transparencia informativa de su actuación ocupando las habitaciones del hotel Monegal- hace que su actuación sea manifiestamente peor que la de los grises, pues éstos eran la policía de una dictadura y aquéllos, se supone, las de un régimen con libertades políticas. Si se sigue esta dinámica, los métodos legales de protesta quedarán pronto tan limitados, que serán inofensivos. El discurso contra los estudiantes, que no tardó en generalizarse y tornarse netamente demofóbico, hizo primero aguas, y el jueves se vino a pique. Este jueves vimos las famosas banderas -rojas, negras, rojinegras e independentistas-, y ningún problema. No hubo periodistas ni transeúntes agredidos. Se ha demostrado con creces que el pasado miércoles se registró efectivamente la presencia de alborotadores en la manifestación de las ocho de la tarde: para más señas, iban armados y de uniforme azul. A quienes han pretendido criticar la marcha no les ha quedado otro remedio que aferrarse a un clavo ardiendo: Assumpta Escarp, concejala de seguridad del ayuntamiento de Barcelona, tachó el cambio de recorrido de “inaceptable” (5).

Más de 5.000 personas pueden manifestarse pacíficamente por las calles de Barcelona sin policías y sin que se registren incidentes, demostrando que pueden organizarse por sí mismos y plantear alternativas viables. Después de la manifestación del 18 de marzo se nos dijo que los estudiantes -y también los trabajadores que se solidarizaron con ellos- eran el problema, y la clase política y la policía, la solución. Después de la manifestación del 26 de marzo hemos comprobado que la clase política y la policía pueden ser un problema, y los estudiantes -y los trabajadores que se solidarizaron con ellos-, una solución.

NOTAS: (1) “Els Mossos comencen a blindar la Rambla”, Avui, 26 de marzo de 2009, <http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/57041/la/manifestacio/destudiants/canvia/recorregut/arriba/fins/la/placa/dosca/sants.html>. Mencionemos aquí de paso que la burguesía barcelonesa también posee su folklore particular, en el cual un tema recurrente es el de una turbamulta procedente del antiguo Barrio Chino que demanda justicia social social y termina enfrentándose abiertamente a las fuerzas del orden en las Ramblas ante la atónita mirada de paseantes y turistas. (2) “Els Mossos ocupen les habitacions d'un hotel de les Rambles per evitar que es pugui gravar la manifestació”, Avui, 26 de marzo de 2009, <http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/57087/la/manifestacio/canvia/recorregut/arriba/fins/la/placa/dosca/sants.html> (3) Lo que podría llevar a una “argentinización” de la política catalana, como está ocurriendo en otras naciones europeas. Naomi Klein, “¡Que se vayan todos!”, 8 de febrero de 2009, <http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2344 > (4) “El fotoperiodista agredit desmenteix els Mossos, que s'autoexculpen”, Avui, 24 de marzo de 2009, <http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/56846/linforme/medic/confirma/nen/anys/va/rebre/cop/la/barbeta/durant/la/manifestacio/antibolonya.html>; “L'informe mèdic confirma que el nen de 10 anys va rebre un cop a la barbera”, Avui, 25 de marzo de 2009; “El martillo de los Mossos”, Público, 25 de marzo de 2009, <http://blogs.publico.es/mesadeluz/648/el-martillo-de-los-Mossos> (5) “Assumpta Escarp diu que variar el recorregut d’una manifestación és inacceptable”, Avui, 27 de marzo de 2009, <http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/57106/assumpta/escarp/diu/variar/recorregut/duna/manifestacio/es/inacceptable.html>

Saura dimissió

2009-03-20T21:06:00.002+01:00

Contra la repressió, exigim responsabilitats al govern d'esquerres

El lloc de Facebook que demana la dimissió d'en Saura ja té més de 7300 membres.
El pots trobar a: "Contra la repressió policial als estudiants. SAURA DIMISSIÓ"

Cayo Lara i Toxo, canvi de tendència?

2008-12-20T17:05:00.003+01:00

Doncs sí, jo també me n'alegro que hagi caigut Fidalgo, que Toxo hagi exhibit un llenguatge de classe, i, no puc dir-ho més explícitament, que Cayo Lara, aquest comunista honest (és clar que és redundant, el que passa és que no tots els que es diuen comunistes ho són), estigui al front d'Izquierda Unida.
CCOO i IU estan passant per una fortíssima crisi de credibilitat. Hem vist massa vegades com els "saltimbanquis" de torn adoptaven un discurs ara "moderat i d'unitat" (o sigui, de dreta), ara "radical" (oportunísticament).
S'ha de veure el canvi. A IU, en el discurs cap a la seva dreta i cap a la seva esquerra. Als ajuntaments i ens autonòmics on governa o participa del govern, a on fa oposició. Internament, la refundació és "la" patata calenta que s'ha de portar al màxim per recuperar influència social. I credibilitat.
A CCOO, sobra dir que té una gran oportunitat de fer honor a la seva definició de "sindicat de classe" i "sociopolític". Defensant els treballadors, no defugint la seva responsabilitat com a primera força sindical, portant les mobilitzacions i participant de la vida dels moviments. És a dir, canviant de rumb per abandonar el procés de tancament en si mateixa que Fidalgo promocionava.

És molt demanar que l'esquerra social, sindical i política treballin juntes i facin honor al seu nom i al seu programa?

Sí, podem

2008-12-11T23:10:00.002+01:00

Editorial de Nou Treball desembre 2008.

Assemblea Federal IU

2008-11-15T16:51:00.002+01:00

Fonamental per seguir l'assemblea al detall:

Mobilitzacions

2008-11-12T23:36:00.002+01:00

Demà, en defensa de l'ensenyament públic: http://www.novolemaquestallei.cat/
Dissabte, La seva crisi que la paguin els rics

Setmanes crucials

2008-11-08T11:47:00.004+01:00

Aquesta setmana hem viscut un esdeveniment molt important a nivell internacional. D'altres han d'arribar a partir d'avui.

En primer lloc, la victòria d'Obama no es pot menysprear des de l'esquerra. Per a mi és la prova que amb una mobilització de la seva base social l'esquerra pot contrarestar la dominació ideològica dels mitjans i també la dels activistes de dretes, que no són pocs. Fins al punt que acaben cedint gran part dels media i els poders fàctics i acaben apuntant-se corrents al cavall guanyador i d'aquesta manera continuar obtenint la seva part del pastís.

Com sempre, la gent d'esquerra vota canvi si veu la més mínima oportunitat. Oferir canvi, més justícia, més democràcia, menys mentides, obté resposta si és creïble. I credibilitat no vol dir moderació o renúncia, sinó alguna cosa més profunda. Algun dia hi tornaré, sobre aquest tema.

Per altra banda els propers quinze dies representaran la materialització o no de la possibilitat de refundació de l'esquerra a Catalunya i a Espanya. Mentre que a Catalunya això serà impossible per causa de la mà de ferro que domina a EUiA (el PCC) a Espanya encara es pot donar una victòria de l'esquerra que hi representen el PCE i els seus aliats.

Des de Catalunya el PSUC viu ha treballat per a obtenir el millor resultat en delegats i així forçar el canvi a Madrid. No sense superar les dificultats que la falta de respecte a la pluralitat interna a EUiA que es ve donant des que Jordi Miralles n'és el coordinador. Una derrota del document 2IU anticapitalista" a Madrid impossibilitaria la renovació i tornaria a deixar IU a les mans dels sectors que l'han portada a l'estat de postració en què es troba actualment. Una victòria del document "IU anticapitalista" amb un pacte cupular amb la Nacional II seria una traïció al seu esperit.

Només un triomf d'"Otra IU es posible" clar i sense condicionants que forcés la renovació de càrrecs i la reafiliació tindria alguna possibilitat de tornar a fer d'IU un referent per a la lluita social i per als que no renunciem al socialisme, entenent aquest com el sistema antagonista de l'actual, el capitalista.

Què passaria llavors a Catalunya, després d'una Assemblea Nacional que es preveu immobilista? En quina posició quedaríem els defensors de la refundació?

En quinze dies hi haurà alguna resposta. Més endavant, el desenllaç.

"El Capital" ja explicava la crisi

2008-11-03T23:39:00.002+01:00

La protagonista colombiana de un documental de Javier Bardem es retenida 15 horas en el aeropuerto de Madrid

2008-10-26T22:38:00.001+01:00

Patricia Rivas / Yvke Madrid

Alejandra Cortés, protagonista del documental “Invisibles” producido por Javier Bardem, fue retenida durante 15 horas en el área de “rechazados” del aeropuerto de Madrid, pese a contar con una visa de turista y la documentación que avalaba su entrada. Cortés, que trabaja con mujeres desplazadas, como ella, por los paramilitares, fue invitada por la Fundación Imago y el Ayuntamiento de Barcelona. Los cineastas Javier Corcuera y Javier Bardem tardaron un día en lograr su liberación.

Alejandra Cortés, protagonista del documental ’Invisibles’, fue retenida durante 15 horas en el aeropuerto de Madrid, pese a contar con una visa de turista y la documentación que avalaba su entrada.

Cortés fue invitada por la Fundación Imago a Barcelona para participar en una mesa redonda sobre la mirada femenina del conflicto armado de su país, convocada por la asociación ’Mujeres sin Fronteras’.

Su intervención se iba a enmarcar en las actividades de las V Jornadas de Sensibilización por Colombia y de la III Muestra de Cine Colombiano en Barcelona ’La Diáspora’ 2008.

Fuentes del Festival informaron de que Cortés "contaba con cartas de invitación a España de Imago y del Ayuntamiento de Barcelona", además de una reserva pagada de hotel y cobertura de transporte y alimentación asumidos por Imago y por dos productoras.

La organización del Festival lamentó en una nota de prensa "la injusticia de los actuales filtros legales españoles y de la UE en cuanto a la entrada y salida de personas en el territorio de la Unión", y agregó que este tipo de filtros de exclusión resultan, en la práctica, "puramente económicos" y discriminatorios.

La nota señala que las autoridades mantuvieron a Cortés en el área de "rechazados" hasta que la mediación del director de cine peruano Javier Corcuera, la fundación Imago, las productoras patrocinadoras, el Ayuntamiento de Barcelona "e incluso Javier Bardem", que participó en la producción de ’Invisibles’, permitió superar la negativa policial para que entrara en España.

Cortés lamentó el hecho de entrar en España "única y exclusivamente por la presión que se ejerció", y dijo que esta experiencia pone de manifiesto que "las mujeres tenemos que pasar todavía muchas más fronteras para llevar adelante nuestra lucha, que es pacífica y se basa sólo en nuestros ideales".

El cineasta Javier Corcuera, director del capítulo "La voz de las piedras", protagonizado por Cortés en el documental, expresó la necesidad de denunciar este tipo de hechos.

"En este caso, ella tenía un respaldo muy grande y hemos tardado un día y medio en poder sacarla, con todo en regla y con un visado. Imagínese la gente que viene sin ese respaldo. Tuvimos la suerte de romper el aislamiento, pero la mayoría de la gente se queda completamente aislada", dijo Corcuera.

Reproducimos a continuación el artículo que sobre “La voz de las piedras” escribió su director, el realizador hispano-peruano Javier Corcuera, en el que explica quién es Alejandra Cortés, una mujer que encarna valores humanos que no son tenidos en cuenta por la España excluyente y clasista de Aznar y de Zapatero, para quienes los pobres son tratados como “invisibles”, sobre todo si tienen pasaporte no comunitario.

CUANDO HABLAN LAS PIEDRAS

Rodaje en una comunidad arrasada por paramilitares y el ejército colombiano.

Javier Corcuera

Se habla de la guerra en Colombia y pocas veces se dice que durante la gestión de Uribe, con apoyo de Estados Unidos y la complicidad del ejército surgieron los grupos paramilitares y la impunidad de sus crímenes. El escándalo de la “parapolítica” da cuenta de vínculos de congresistas y funcionarios de la justicia con estos mercenarios que han desplazado a millones de campesinos de sus tierras.

Durante el rodaje de La voz de las piedras conocimos a Alejandra Cortés, una mujer amenazada por los paramilitares por su activismo al lado de los desplazados. Junto a Alejandra conocimos también a Luz Neida, una joven campesina de la comunidad EL Encanto arrasada por los “paras” y el ejército. Les propusimos hacer juntas esta película y viajamos al Alto Ariari, zona caliente de la guerra en Colombia donde se encuentra la comunidad de Luz. Alejandra acompañó a Luz en ese viaje de retorno al lugar donde los paramilitares y el ejército habían asesinado ciento treinta personas. A Luz Neida le habían matado a su padre, al padre de sus hijos, a su compañero, y a su mejor amiga se la entregaron en bolsas. Entre los muertos habían niños y ancianos, algunos de los pobladores fueron descuartizados con motosierras. Sucedió hace cuatro años y Luz con otras mujeres de la comunidad habían decidido organizar el retorno y volver a crear la comunidad. Nos costaba entender de donde Luz sacaba tanta fuerza en medio de tanta sombra.

La estrategia era llegar cerca al pueblo arrasado y crear una zona humanitaria donde identificarse como población civil y exigir justicia. Desde aquel enclave empezarían a recuperar sus fincas y reconstruir sus vidas. La garantía de sobrevivir es la presencia de algún observador internacional. Así entramos en la vida de hombres y mujeres del campo, en medio de la guerra más larga de América Latina. Conocimos el dolor y la valentía de esta gente dispuesta a luchar para que se sepa la verdad y empezar a construir una nueva sociedad, en una Colombia en paz.

Al llegar a la comunidad, Luz llevó a Alejandra a conocer el árbol de la vida, el más alto de aquel lugar. Al regazo de aquella ceiba descansan decenas de piedras, cada una lleva el nombre de un niño, un familiar, un amigo asesinado. “Aquí vengo a hablar con ellos -nos dijo- a decirles que ya hemos vuelto y que no vamos a parar hasta realizar nuestros sueños.”

Junto a Luz y Alejandra escuchamos la voz de las piedras e hicimos esta película para que un día dejen de ser invisibles.

Neko Case - Maybe Sparrow

2008-10-15T20:55:00.001+02:00

Obama vs McCain

2008-10-08T00:29:00.002+02:00

No em resisteixo a publicar una entrada sobre les eleccions americanes. Fa dies que explico a tothom que em vuigui escoltar que les eleccions estan decidides en favor d'Obama des de fa setmanes, si no mesos. Mentrestant, els mitjans s'han entestat a mantenir el "suspense".
Vegeu aquest interessant site: http://www.electoral-vote.com/

Capitalisme i gana

2008-09-28T22:35:00.001+02:00

No per breu és menys contundent aquesta nota publicada a El País:

Capitalismo y hambre (carta al director)

GUSTAVO DUCH GUILLOT (Director de Veterinarios sin Fronteras) - Barcelona - 25/09/2008

Salvar el capitalismo viene a costar unos 700.000 millones de dólares. ¿Cuánto cuesta salvar a los condenados por el capitalismo?: aproximadamente la mitad de la mitad de la mitad de la mitad. Es decir, con unos 30.000 millones de dólares anuales, la Organización Mundial de la Alimentación calcula que se podría garantizar la alimentación de los países más golpeados por la crisis alimentaria actual.

A l'homenatge a Don Severiano, mestre a Barrado (Cáceres)

2008-09-18T01:01:00.005+02:00

NUNCA ES TARDE PARA RELLENAR LAS LAGUNAS DE LA HISTORIA…

Antonio Sánchez-Marín

No desaparece lo que muere, sólo lo que se olvida. …Y es mucho el silencio que se cernió sobre ellos. Nadie hablaba de ellos, solo se les memorizaba en la intimidad de sus familias. Ni estaban vivos, ni muertos, sólo desaparecidos. Durante muchos años fueron muertos sin tumba, ni lápida, ni flor que les recordara. A la crueldad de su muerte se añadió la del criminal olvido.

Por eso el arrancar una placa que conmemoraba el reconocimiento de Severiano, como se hizo aquí, lo considero un acto criminal pues un acto tan vandálico como éste mata otra vez su recuerdo.

A sus viudas, a sus madres…, a sus familiares, en definitiva, se les negó la existencia del hecho luctuoso. Y así hasta ahora en que muchos estamos reclamando su memorización, su recuerdo. Por esto el valor es este homenaje, de este reconocimiento de su existencia, de su valor, del valor de sus vidas, de su dignificación, de su vivificación moral, de su visualización, de su resurrección, si se me permite la licencia, aunque sea nada más que tener constancia de su vida y de su muerte.

Nosotros rescatamos, haciéndolo extensivo a todos los familiares de aquellas víctimas inocentes, el grito, desgarrador, trémulo, enternecedor y rompedor de muchas amorfas conciencias, que hizo Hilda Farfante Gallo en el homenaje a sus padres, Ceferino Farfante y Balbina Gallo, Maestros de Cangas de Narcea, Asturias, muertos trágicamente en los primeros meses del levantamiento sedicioso, cuando, con voz embargada por la emoción y quebrada por el sufrimiento, dijo:

Grito, en primer lugar por ellos, por su injusta, inútil y terrible muerte, por su miedo, por su dolor, por su juventud truncada, por la vida que no vivieron.
Y grito por nosotros, los que nos quedamos sin ellos, a merced de sus asesinos que se pasaron cuarenta años insultándoos, pisoteándoos, y diciendo mentiras y más mentiras sobre vuestra vida y sobre vuestra muerte.
Grito y vuelvo a gritar por todo lo que tuvimos que aguantar y que callar.
Y grito por las viudas, que vivieron y murieron con la boca bien apretada para que no se les escapara este mismo grito nuestro. Y por todos los hijos y demás familiares que ya no están aquí, porque se fueron.
Y grito sobre todo la verdad, vuestra verdad, la única verdad “que os inmolaron en estos montes por amar causas justas”.
Y con Miguel Hernández digo:
Que mi voz suba a los montes
Que baje a la tierra y tiemble
Eso pide mi garganta
Desde ahora y desde siempre.

Recomanació per avui: "Chávez dins del cop"

2008-09-12T17:47:00.002+02:00

Aquesta nit, a TV3, el documental que en castellà es va dir "La revolución no será retransmitida", a les 01:12.
SI el voleu veure per internet, aquest és l'enllaç:
http://www.dailymotion.com/video/xuwia_la-revolucion-no-sera-televisada

S'hi explica com va ser el cop d'estat del 2002 a Veneçuela i com els mitjans internacionals van manipular les informacions. Interessant per veure l'origen de la "tempestuosa" relació de Chávez amb els mitjans, o per què només treuen les seves declaracions més "extemporànies".

Que ho passeu bé.

Onze de setembre

2008-09-11T14:05:00.001+02:00

Faig meu el manifest de l'onze de setembre del PSUC viu, que reprodueixo a continuació.

La Diada Nacional d'enguany se'ns presenta una vegada més en una situació d'incertesa, aquest cop agreujada per la crisi econòmica. Notícies arriben cada dia d'augment de la pobresa, d'aplicació d'EROs, mentre una certa incredulitat general acompanya els anuncis de mesures dels governs central i català per combatre aquesta crisi.

Mentre el govern català de l'Entesa i també l'oposició ens fan esmorzar un dia sí i l'altre també amb la cantarella del finançament, fent-nos creure un cop més que Catalunya s'ho juga tot a una carta, la gent veu com el seu poder adquisitiu baixa i la precarietat laboral fa difícil pensar en el futur. Problemes que són els que estan realment sofrint els treballadors, les classes populars.

No neguem la importància d'aconseguir un finançament autònomic just, però creiem que no es pot plantejar aquest debat si no parlem alhora de la redistribució de la riquesa. Com a partit nacional i de classe, creiem que ambdós temes han de considerar-se de manera conjunta.

Ens veiem obligats a recordar que la nostra posició de fa uns anys, és a dir, començar per canviar la Constitució per després canviar els Estatuts en comptes de confiar que les reformes parcials garantirien un canvi de model, sembla ara més encertada que mai. El sistema d'estat de les autonomies, encapçalat per un rei, dóna senyals clars d'esgotament. És l'hora d'una alternativa republicana autènticament federal que garanteixi els drets socials i l'autodeterminació dels pobles. A què esperem per plantejar-la?

Mor Maria Rosa Borràs

2008-09-02T23:21:00.002+02:00

Avui hem acomiadat la Maria Rosa Borràs, filòsofa, feminista, comunista, lluitadora antifranquista, fundadora de mientrastanto.
El seu company Toni Montserrat i la seva filla Ester ens han parlat amb molt sentiment, es nota que l'estimaven molt. L'auditori, format sobretot per vells amics i també per companys de militància comunista, històrica però també d'avui dia, hem escoltat amb respecte.

Bush "begut" i la premsa espanyola parla de Chávez

2008-08-24T23:47:00.002+02:00

És coneguda la capacitat que té la premsa per parlar malament del president de Veneçuela amb qualsevol motiu, també quan no n'hi ha...

Simplement Chavez ha mostrar diverses fotos del president dels EUA en una actitud "sospitosa".
Vegeu també: http://gawker.com/5035885/bush-looking-drunk-at-the-olympics

Un trist accident

2008-08-22T20:09:00.002+02:00

Estava de viatge i no em vaig assabentar del desastre a Barajas fins unes hores després. Des de França, ja m'imaginava que els mitjans de comunicació l'empitjorarien.

Us poso aquest comentari interessant publicat a kaos:

http://www.kaosenlared.net/noticia/los-carroneros-mediaticos

El cas De Juana

2008-08-20T00:39:00.002+02:00

És profundament desagradable tornar a recordar el que és obvi. Perquè ningú se'm tiri a sobre, hauré de recordar que rebutjo l'actuació política i violenta d'ETA i els seus assassinats. Però el circ que estan muntant al voltant de la seva tornada al carrer és absolutament inversemblant.

Alguns ciutadans viuen amb les seves llibertats democràtiques limitades, i fora del control de jutges imparcials. Mentrestant, altres donen lliçons de drets humans.

Per què la dreta té tant poder? N'hi ha prou que algú apunti al matí en un diari, i a la tarda hi ha un fiscal que decreta un "busca y captura". I els "progres" miren cap a una altra banda.

Gestos i tolerància

2008-08-15T18:54:00.003+02:00

La selecció espanyola de bàsquet ha tingut la idea de posar davant la premsa fent un gest que alguns interpreten com de menyspreu. D'altres no li donen importància. Aquí es veu el grau d'ignorància general i la falta de cura que es posa en les coses.

Si fos només aquest gest. Però la premsa (i no només l'esportiva) s'ha lliurat últimament a una voràgine d'acudits fàcils sobre la Xina. Vegeu-ne us exemples, del diari AS (de PRISA) del 13 d'agost:
"Las trampas de las películas de chinos" (Alfredo Relaño). "Un Gasol imperial paró la revolución china" (Juan Jiménez). "La selección no es un cuento chino" (Pacojó Delgado). Per acabar-ho, el seleccionador de waterpolo femení declara "No me aclaro y llamo a mis jugadoras María, Jessica...".

I això en un dia i en un diari. Em fa ràbia, què voleu que us digui.

El finançament

2008-08-14T19:07:00.003+02:00

Després de tot el que hem patit amb el nou Estatut, resulta que el pacte no devia estar tan ben lligat, perquè torna el tema del finançament. Ja portem ben bé un mes amb aquesta història.

Els partits de l'esquerra catalana "del sistema" (PSC, ERC) ara s'embolcallen amb la senyera, conviden a CiU i gesticulen tant com poden. Ah, perdó, i ICV-EUiA, i els sindicats majoritaris, què fan? Doncs també, hi col·laboren indistingiblement. Per acabar-ho d'aclarir, el PPC també s'apunta a les reclamacions. Cosa que no m'extranya, perquè això és el que fa qualsevol partit a una autonomia quan es tracta de demanar diners. Si no que li preguntin a l'Espe. No, no es tracta de "nacionalisme", és la clientela. Capítol a part és Ciutadans, que pràcticament eliminarien les autonomies (una grande y libre: libertad!, libertad!) , però això també és qüestió de clientela.

L'esquerra no pot anar a discutir sobre si un territori es "mereix" més o menys diners. Ha d'anar a plantejar la discussió en termes de classe: la renda dels assalariats d'aquest país és la que té un dèficit fiscal escandalós. Són els treballadors els que suporten el pes d'aquest raquític "estat del benestar" espanyol.

Atenció, i un cop dit això sí que es pot discutir quines són les "peles" disponibles per a les diferents administracions, i el repartiment ha de ser just. Però també hem de fiscalitzar i controlar com les gasten. No és igual que el Sr. Montilla demani diners per l'educació i després aquests acabin a la butxaca de l'església o dels empresaris del sector. O que es faci una inversió bestial en "infrastructures ferroviàries" i que resulti que torna el classisme a les andanes ( si no, feu una visita a l'estació de Sants i m'entendreu).

Tampoc és d'esquerres reclamar el traspàs de Renfe i l'Aeroport per després regalar-los a certes empreses ben relacionades amb el poder. (Bé, totes les empreses estan ben relacionades amb el poder; un govern d'esquerra "de debò" hauria d'estar millor relacionat amb els d'abaix i incordiar -almenys una miqueta- al poder econòmic. Però això dóna per un altre post).

El debat a l'esquerra

2008-08-11T00:40:00.003+02:00

Per començar aquesta nova etapa i gairebé en tant que declaració d'intencions, copio l'escrit de Manolo Monereo sobre la necessària refundació de l'espai d'esquerres a nivell de l'Estat Espanyol. És a dir, la imprescindible refundació d'Izquierda Unida. I per cert, també d'EUiA, encara que els seus dirigents sembla que no es donen per al·ludits.

A llegir amb atenció.... aquí.

Nou bloc!

2008-01-05T19:54:00.000+01:00

Hola, el bloc elfanzin.bloc.cat feia temps que donava problemes, i al final he decidit deixar-ho córrer. O sigui que he obert aquest de blogger, plataforma provada i de bon funcionament.

Bon any!